Les nostres recomanacions i propostes

Temps d’innocència és la primera novel·la obertament biogràfica de Carme Riera, tot i que les seves obres sempre han inclòs elements de caràcter autobiogràfic, reformulats en la ficció narrativa. A partir de breus pinzellades, l’autora ens trasllada a la Palma de Mallorca dels anys cinquanta per posar color a tot allò sentit, vist i escoltat per una nina mallorquina innocent i imaginativa –tot procurant que la mirada adulta no enterboleixi els records–. Una època que reviu a partir de les expressions perdudes, els oficis desapareguts i el record d’una illa molt diferent a l’actual, anterior al totxo i al turisme alemany.

L’ànima de la memòria

La tasca ingent que suposa recordar ha estat «fàcil perquè els records han sorgit encadenant-se. A mesura que he mogut el calidoscopi del passat s’han anat composant imatges que després he dipositat en un paner convertides –la literatura ho pot tot– en cireres i ja sabeu el que passa amb les cireres, una s’enllaça amb l’altra», escriu al pròleg. De fet, no ha pretès retratar objectivament aquella època, perquè «la memòria és infidel quasi sempre”, i precisament la literatura ha de servir per rememorar allò perdut, a partir de les sensacions, les emocions, les olors: «per a mi, l’ànima de les persones consisteix en la seva memòria», afirma. En aquest sentit, es tracta d’unes memòries construïdes a partir de les paraules perquè, segons l’autora, «pensem amb paraules. Allò que no sabem anomenar no existeix per a nosaltres, som persones perquè tenim el do de la paraula, la paraula és la casa de l’ànima». 
El naixement de la seva primera néta Marina ha estat un dels motius que han dut l’autora a voler recuperar la seva infantesa, un temps d’innocència en què tot es viu amb una intensitat única. Un temps en què, almenys fins als deu anys, vivim coses que determinaran la nostra vida sencera. Un temps que s’acaba quan deixem de creure; per a l’autora, el punt clau és «quan vaig deixar de creure en els Reis d’Orient». És així com Riera nota que va morir aquella nina, fet que «ens passa a tots, per arribar a poder ser grans, que és allò que quan som petits ens fa il·lusió».

Riera recorda la casa dels senyoravis de Palma i, amb especial nostàlgia, la casa de vacances, anomenada Sa Marineta, ubicada a pocs quilòmetres de la població de Deià. Aquests són els escenaris on transcorren, d’una banda, els pitjors malsons d’una nina que de vegades té por d’anar a l’infern per cometre minúcies com els pecats de pensament, que desencadenen una culpabilitat religiosa irracional, afegida a algunes prohibicions i certa austeritat material.  Això no exclou, d’altra banda, bocins de felicitat: «el llibre és també ben curull de brins positius: olors, sabors, fascinació per la lectura...  » relacionats estretament amb un paisatge que ja ha desaparegut per sempre.

La llengua i la vida

La destrucció d’allò que ha marxat definitivament i és irrecuperable suposa conviure amb les grues com a nou element del paisatge, la construcció desmesurada i l’arribada dels turistes alemanys, prèvia a la invasió d’un turisme massiu de souvenirs. En paral·lel, s’hi afegeix també el lent desgast del mallorquí, i per això Temps d’innocència és també el record d’unes expressions, d’una llengua «sucosa, acabalada i ben assortida», expressió viva d’una realitat rural i un caràcter propis difícils de definir ara que «la piconadora de la televisió ha acabat amb la nostra llengua i ha establert que amb tres-centes paraules podem substituir la llecor que ens nodreix des de fa vuit segles», com escriu en un dels passatges la narradora.
«Actualment», opina Riera, «la gent de la ruralia, els de fora vila que segueixen xerrant un bon mallorquí, cosa que ja no passa a Palma, són els qui garanteixen la supervivència i riquesa de la llengua». Les rondaies mallorquines que Antoni Maria Alcover (o amb el pseudònim de Jordi des Racó) va recuperar des de finals del segle XIX han estat vitals per conservar aquest llegat, reivindicat àmpliament en aquestes memòries d’infantesa, i es poden trobar editades en paper a l’editorial Moll.
Curiosament la narradora explica que va aprendre a llegir força tard en comparació amb les seves companyes de classe de les Trinitàries, però que un cop descobert el gran plaer que en treia, va obrir-se davant d’ella un univers fascinant: «el fet que descobrís la poesia de Rubén Darío, la Sonata de estío de Valle Inclán i Costa i Llobera o Alcover per la música de la literatura, i el gust per allò que les paraules ens suggereixen» va ser determinant. A més, per si no fos suficient estímul, la prohibició per part dels pares, oncles o senyoravis de llegir segons quines obres o autors per motius religiosos, polítics o senzillament per edat, encara va fer augmentar més el seu interès pels llibres.

«Deberes de estilo»

Pel que fa a l’escriptura, la darrera pinzellada del llibre ens remet als exercicis que totes les alumnes del Sagrat Cor es veien obligades a fer, i és que «teníem la mà trencada a escriure cartes» o, com les monges en deien, «deberes
de estilo o composiciones». «N’escrivíem per donar les gràcies d’un berenar a la mare d’una amiga, per excusar-mos per no haver pogut acceptar un convit, per preguntar per la salut de l’àvia, per donar un condol… El motiu no importava, el que tenia importància era el fet d’escriure. Tal vegada per això el meu primer llibre comença amb una llarga carta i les cartes omplen les meves novel·les», recorda l’escriptora, que al llarg de les pàgines explica l’origen de personatges, històries i noms que apareixen a obres com Te deix, amor, la mar com a penyora, Dins el darrer blau o La meitat de l’ànima, amb elements sorgits d’aquells anys d’infantesa.  I comenta que «suposo que les històries que m’explicava l’àvia em van empènyer a l’escriptura. Sempre he dit que sóc escriptora per poder-les continuar». Tampoc li va faltar sentir de prop l’aurèola dels literats; sense anar més lluny, Camilo José Cela, Baltasar Porcel o Llorenç Villalonga, que va escriure Madame Dillon a la que acabaria sent la seva habitació, tot i que a casa seva l’autor de Bearn «no era sant d’especial devoció, més aviat al contrari: mon pare deia que fou un pèssim llogater».  Riera també recorda el pas per l’illa de George Sand, que molts mallorquins «consideraven un dimoni, perquè duia calçons, fumava, escrivia novel·les, era francesa i havia arribat amb un amic seu, un gran músic [Chopin] que estava molt malalt, de tisi, i la gent tenia por de contagiar-se i per això no hi volien tractes». 

Era una altra època, era una altra illa, que Riera ens ofereix als lectors des de la mirada de la nina innocent que va ser.