Les nostres recomanacions i propostes

Cada pausa, un tret. No importa el gènere literari que Agota Kristof utilitzi com a vehicle per domesticar els seus sentiments; en tots ells es pot observar una necessitat de parar, de frenar el ritme per  dotar al text d'una crueltat que espanta i remou. L'escriptora hongaresa va utilitzar la literatura com a pràctica per a l'aprenentatge d'un idioma, el francès, que va ser per a ella condemna i salvació. L'aspror de la seva trajectòria vital, combinada amb la impossibilitat de produir frases complexes en un idioma que no era el propi, van crear la simbiosi perfecta entre argument i estil, i van fer de Kristof una figura recognoscible.
 
 Ahir dóna forma de novel·la a les seves memòries, recollides a L'analfabeta (l'alienador treball en una fàbrica de rellotges, l'exili etc.) i afegeix a la narració convencional una sèrie de somnis que recorden, en l'abstracte i l'oníric, a part de la dramatúrgia escrita per Kristof, que bé podria ser inclosa dins de la categoria de teatre de l'absurd.
 
L'esperança (la fantasia més aviat) que quan alguna cosa o algú arribi, a la fi, tot canviarà sobtadament a millor; una temptació que ens uneix a tots i ens fa perdre'ns en el perillós laberint de les expectatives: aquest és el sentiment que guia al protagonista durant el text. En el món de Kristof, no obstant això, les llums no brillen ni molt fort ni durant molt de temps; i quan aquestes s'apaguen, la sortida és l'única que han conegut els seus personatges al llarg de la seva vida: la violència. Un avís, un advertiment que nosaltres decidim si recollir o no. Entra, però trepitja amb cura, perquè quan la veu d'Agota deixi de sonar, hauràs de tapar-te les oïdes