Ni assaig, ni novel·la, ni relat, ni epístola.
Aigua viva no és res d’això i ho és tot alhora, a estones, a instants, al llarg de l’obra; és la persecució de l’
it, l’anhel del presentisme en el seu estat més primari i original, el de l’instant de les paraules, del pensament, del llenguatge, de la creativitat. Passant per la música i la pintura,
Aigua viva és la recerca de l’acte d’escriptura a partir de si mateixa. Al llarg de l’obra es reprodueix l’incansable gest de l’escriptura de l’ara per tal d’atrapar frases «noves i verdes», que manquin de construcció. La veu narrativa s’adona de la impossibilitat d’atrapar l’efímer, però continua insistint amb noves frases, noves paraules, que l’ajudin a copsar l’
it mitjançant la improvisació de l’escriure. El narrador anomena allò que escriu com un «això que no s’atura: continua», alhora que accepta que l’instant, sent fidel a la seva pròpia càrrega temporal, desapareix abans de ser anomenat, alhora que
és en cada moment. L’instant neix i mor, no es recrea en si mateix, no romanceja ni es deté en la temporalitat; tal com sorgeix, s’extingeix. Partint del cos i de la ment, Clarice Lispector presenta un text que, des de la introspecció, oscil·la entre el naixement i la mort, explorant les qüestions que sorgeixen mentre la vida passa.