Les nostres recomanacions i propostes

La calor d’un estiu al poble, l’aigua que s’escola i les parets de pedra que fan que no pugui. Allò que flueix i allò que s’estanca. El que podem decidir i el que no podem decidir perquè ho decideixen els altres, però, de retruc, ens fa haver d’escollir sense voler-ho. Posicionar-se, però de quin bàndol? Només poder ser en contraposició a una altra cosa. Les dents llargues de les qui voldríem com amants. Les dents llargues dels qui no volem com a amants. I, per sobre de tot, la violència: la violència de no saber què vols, de no tenir encara els divuit -però sentir-te massa gran-, de no tenir clar què o qui ets, dels esprais Montana, de les pintades als murs, dels vidres que trenquen els qui fan cerveses amb tu, voler marxar i no poder, de no saber on aniries si marxessis. Al final, la fúria i la brutalitat d’un llenguatge enganxós que deixarà impregnades les mans del lector.

Tot això en un poble on l’aigua s’acaba, on els pèlags es tornen terraris, on hi ha un bar, i uns Camises Vermelles que són com borinots, i una Anglesa que és una trampa, i una noia del Carme que tindrà nom i un Alcalde, i una església i molta, molta ràbia: perquè allà on no arriba el reg, les collites es podreixen.

La Clàudia Pagès fa cirurgia amb el llenguatge, el desconnota i ens torna els significats de les paraules centrifugats, per això l’imaginari que crea en Més de dues aigües resulta tan estrany i tan temptador: un llac en mig d’un bosc una nit de finals d’agost que fa xafogor, sortir de casa per tornar al bosc.