Les nostres recomanacions i propostes

Temàtica

Creure en aquest món

«No más textocentrismo córtico-cerebral, no más libros cerrados. Hay que buscar, en cambio, la inspiración en los juegos o en las pistas de baile. (Comprender) ser inteligentes, no es nuestra pasión predominante. Ambicionamos más bien ponernos en movimiento.
Cultura Cibernética y otros escritos del CCRU.»

Per Sara Forja
27.2.2024

“Creure en el món és el que més ens falta”, va ser una de les sentències que Gilles Deleuze va confessar al pensador italià Toni Negri en una entrevista l'any 1990. Hi ha múltiples lectures per a aquesta proposició, la més innocent potser és la de rebre qualsevol transformació amb confiança, amb una esperança ingènua que encara ha d'arribar. La veritat és que hi ha necessitat de futur, però lluny d'un exercici de confiança i d'espera cap a un "altre lloc" que no arriba (no hi ha escapatòria possible fora dels marges del capitalisme ni cap mena d'ordre transcendent que modifiqui les condicions materials en les quals ens trobem) es tracta, més aviat, d'una actitud de sospita i d'actuació. D'aquesta manera, la creença immanent ens diu que tenim possibilitat de transformar el món, però només si actuem a través de les estructures des de les quals ens relacionem a través d'ell, la creença es pren com un exercici de creació i corrosió: ja no es busca la veritat en el text, la mort de l'autor precisament ens deslliura de la seva autoritat per a poder entrar en l'acoblament del text-món, provocant tensions i acidificacions que generen diferències de possibilitat.

Amb la publicació de les últimes classes de Mark Fisher, Deseo Postcapitalista, aquest exercici de torsió demana un reclam d'acció-no melancòlica: el fracàs històric de l'esquerra no ha de ser vist a través d'una actitud melancòlica, sinó des d'una reflexió que demani un ressorgir històric: necessitem creure de nou i una vegada més en l'ocasionalitat donada per a revitalitzar-la. Així, les noves organitzacions problematitzen la seva realitat entorn de la diferència, localitzant la violència i combatent-la no ja des de la identitat o la classe, sinó des de l'organització d'una consciència de grup que entén la interseccionalitat en el seu esdevenir. Pot semblar, pels termes en els quals es treballa, que accedir a aquesta actitud en aquest primer ordre sigui un exercici d'argot buit sense contingut, de fatxenderia intel·lectual del qual no vessa cap contingut d'interès real. Per això, us oferim una sèrie de lectures que responen, en diferents nivells, sobre el que precisament Fisher insistia a reflexionar en les seves classes; això és, sobre els límits reals, les necessitats reals que posen límit a la llibertat humana.

En última instància, tenim necessitat de creure en el món perquè ell mateix es plega com a incessant esdevenir, i perquè com a subjectes que operem i situem la seva consciència en ell, estem cridats a respondre des de l'acció. És una crida a la fugida d'una captura que no cessa, sí, però és també la possibilitat de reivindicar un crit que connecta amb el pensament de tota aquesta nova constel·lació d'autors. En definitiva, és fer efectiu el poble per venir.