Les nostres recomanacions i propostes

El found footage (o metratge trobat) és la tècnica de reutilització d'imatges preexistents amb la finalitat de crear un nou discurs: és l'equivalent fílmic de l'apropiacionisme. Amb una filosofia que l'agermana amb el ready made i un format similar al del collage plàstic, les obres de found footage, en general, empren films domèstics i peces mediàtiques, a les quals el muntatge final atorga un nou significat i una entitat diferent, artística, fins i tot.

La reapropiació d'imatges per crear nous discursos és una pràctica gairebé tan antiga com ho és la pròpia generació d'aquestes imatges. Pocs anys després de l'aparició del cinematògraf -la famosa projecció de la Sortida dels obrers de la fàbrica l'any 1895- ja trobem exemples de reapropiació als experimenalistes russos d'avantguarda. La directora Esfir Schub que, a banda de ser la primera cineasta russa, també fou pionera en el treball amb material d'arxiu, va realitzar diversos documentals a partir de les imatges enregistrades abans de la guerra civil. Juntament amb Dziga Vertov, s'havia dedicat a recollir i arxivar les imatges per preservar-les de la destrucció de la guerra.

Després vindrien els experiments de Joseph Cornell durant els anys 30, com la ja mítica Rose Hobert (1939), considerada peça fonamental de la pràctica del metratge trobat. En Cornell extreu fragments de l'actuació de la Rose Hobert a la pel·lícula East of Borneo (Milford, 1931) i els edita, alternant la velocitat i la banda sonora, emfasitzant d'aquesta forma les expressions de l'actriu.

Més tard, van arribar els anys 60, impulsant les pràctiques artístico-fílmiques a partir de personalitats com Andy Warhol, Michael Snow o Stan Brackage. El found footage no fou una excepció. Trobem el màxim esponent en Bruce Conner, que a través de les seves peces, es dedicava a qüestionar l'acció dels mitjans i de la publicitat a la societat americana. El seu primer film, A movie (1958), és una combinación de noticiaris, documentals i seqüències de pel·lícules de ficció, amb Pini di roma de Respighi com a banda sonora, que capta amb sorprenent habilitat l'esperit de l'Amèrica dels 60.

Amb el temps, el format del found footage va ser assimilat per la industria, convertint-se en fonamental per a l'estètica publicitària i del videoclip. A més, ha estat usat per alguns dels directors més significatius, entre ells Woody Allen (What's Up, Tiger Lily, 1966) i Orson Welles (F for fake, 1973). A l'època del digital, quan sembla que l'eterna discussió sobre l'autoria, els seus drets i les seves limitacions pren més rellevància que mai, sembla que la pràctica del found footage torna amb força per a obligar a replantejar-nos els discursos fílmics.