Les nostres recomanacions i propostes

L’interès de tota tasca psicoterapèutica, afirma Tosquelles, no és altre que l’interès per allò que anomenem «subjecte». Quan parla d’aquest subjecte, però, Tosquelles no fa referència a cap «jo conscient de si mateix» sinó a quelcom altre, a «una altra cosa», com també escriu Ferrater, que només s’entreveu en el llenguatge mateix. En l’escoltar, en el deixar dir, en l’estar atenta al discurs de l’altre, la psicoteràpia estableix un diàleg amb aquell qui parla semblant al que la poesia crea amb aquell qui l’escolta. I és que la poesia es construeix amb una lògica altra a l’habitual, una lògica en què el llenguatge no tracta de comunicar en ella sinó més aviat de connotar. Aquesta altra lògica és la pròpia de la funció poètica del llenguatge i, en paraules de l’autor, només pels camins d’aquesta funció del llenguatge «es va teixint sempre la singularitat radical de cadascú». Així, mentre la poesia tensiona el llenguatge intensificant les relacions de dependència que tots els signes mantenen entre si, del que es tracta en psicoteràpia és que els lligams entre les paraules «puguin continuar fabricant el subjecte, i que no esdevinguin així el lloc catastròfic de les desintegracions». Funció poètica i psicoteràpia consisteix, doncs, en una vinculació de la sensibilitat pròpia de la poesia envers el llenguatge i l’interès de la psicoteràpia per l’estructura d’aquest tot fent referència al poema In memoriam de Gabriel Ferrater.