Les nostres recomanacions i propostes

Fins i tot algú tan respectat com Winston Churchill va sentir una poderosa atracció pel tractat de Lausanne de 1923; amb el propòsit de posar fi a l’interminable conflicte entre Grècia i Turquia, aquest acord va disposar l'intercanvi forçat entre les poblacions que habitaven els territoris en disputa; des del final de la Gran Guerra, la "clarificació" ètnica apareixia com l'única solució possible al complex galimaties polític que va resultar de la descomposició dels imperis Otomà i Austrohongarès. No només els dictadors, també els dirigents d'Occident es van negar a considerar els costos humans d'aquests immensos moviments de població en pro d'un objectiu superior, la suposada consolidació política. En realitat, aquesta anhelada estabilitat mai va arribar: la Segona Guerra va ser la prolongació per altres vies, encara més salvatges, dels conflictes socials i polítics persistents.

Poques regions d'Europa van viure un Segle XX tan tremendament sagnant com el territori comprès entre el mar Bàltic i el mar Negre i entre els Carpats i el Don; l'historiador Timothy Snyder estima en catorze milions la població assassinada entre 1933 i 1945, incloent les víctimes de la col·lectivització forçosa i l'aniquilació dels Kulaks decretada per Stalin durant els anys trenta, l'extermini de la quasi totalitat de la població jueva per part de els nazis -prop del 30 % de la població urbana, abans de la guerra-, els dos milions de presoners soviètics als que els alemanys van deixar morir de fam entre el 41 i 43, el milió de persones que va morir a les ciutats assetjades i els centenars de milers que van caure víctimes de represàlies per part d'un o altre bàndol.

Però la victòria de l'Exèrcit Roig no va portar ni de bon tros tranquil·litat a aquesta destrossada regió; a Yalta els aliats van acceptar com a fet consumat la remodelació de les fronteres que va imposar Stalin: el territori de Polònia es desplaçaria d'est a oest, arribant fins al riu Oder, i la república soviètica d'Ucraïna ocuparia el territori de l'antiga Galitzia austríaca. Un pla que el 1946 els soviètics ja havien executat amb crueltat implacable: la població polonesa de Ucraïna i Bielorússia occidental va ser transferida cap a l'oest per ocupar la Breslau alemanya i la població russa va arribar per habitar les noves regions adquirides pels soviètics a Prússia, Bielorússia i Ucraïna.

Stalin va ser un mestre en aquest sinistre joc de poder que consistia en decretar desplaçaments colossals de població; unes instruccions que, sense cap inconvenient, eren executades amb la diligència més brutal per la seva policia secreta. Com ho explica Robert Gellately, quan es va saber vencedor a la guerra, es va afanyar a venjar-se de tots els pobles que, segons ell, havien congeniat amb els alemanys o tot just mostrat signes de debilitat: poblacions senceres d'ucraïnesos, rutens, tàrtars, calmucs, txetxens, ingusets i, de nou, jueus, van ser desallotjats per la força de les seves granges i ciutats i enviats en trens de bestiar fins al desert de Kazakhstan o l'extrem nord de Sibèria. En pocs mesos, a la regió del Don, al Caucas i a la península de Crimea, el mapa humà que durant segles havia prevalgut tan sols amb canvis lents i graduals va ser enterament redibuixat seguint els capritxosos designis del dictador del Kremlin.

Però les mobilitzacions forçades de població no van cessar durant les dècades posteriors; en el període de Brezhnev, milers de camperols ucraïnesos es van establir, obligats, en els suburbis de les ciutats, en centenars d'idèntics i impersonals edificis-rusc, a la deriva en un fangar d'alcoholisme, delinqüència juvenil, apatia i deteriorament. Va ser la lenta derrota dels vencedors. Ho explica Yuri Andrujovich amb una lucidesa esgarrifosa que bé podria ajudar-nos a entendre la resistència obcecada de la Plaça Maidan, la desesperació de la part d'Ucraïna que mira a Europa sense molta esperança i Rússia amb gran ressentiment. En les cròniques de Andrujovich, la veu que relata la sordidesa i la descomposició del món postsoviètic i la que rememora la imatge de la Galitzia austrohúngara, es sobreposen en un contrapunt marcat per la ironia i l'amargor; la vella Galitizia, la riquesa de la seva diversitat cultural i la vida intensa de Lviv (Lemberg, llavors), un territori que al cap i a la fi va pertànyer al mateix imperi que la Llombardia i la Toscana, es reconeix com un referent impossible: una regió com una falla tectònica, "oprimida entre dos mil·lennis i totes les deixalles de les nostres ciutats, la nostra memòria, les nostres expectatives, la nostra solitud".

Lectures imprescindibles per apropar-se al que avui passa en una regió a la qual el Segle XX va marcar amb violència i sang, com a cap altra.