Les nostres recomanacions i propostes

A l’anagrama de la seva editorial, al peu d’una imatge d’un dofí girant sobre un àncora, Aldo Manuzio va afegir la frase llatina “Festina lente”. Paraules que s’acostumen a traduir com “apressa’t lentament” i que equivaldrien a dir alguna cosa així com: “camina lentament si vols assolir aviat un objectiu ben aconseguit”.  Tal vegada amb aquestes paraules Manuzio va voler fer al·lusió a l’equilibri  complex entre passió i exigència, entre ambició controlada i implacable perfeccionisme, que exigeix l’edició dels llibres quan és entesa com un art.

En aquest sentit, Jaume Vallcorba fou, sobretot, un gran editor “aldí”.   

Per comprendre la manera d’entendre l’ofici d’editor de Vallcorba i altres editors "aldins", res millor que recórrer a un text seminal i imprescindible de Roberto Calasso, L’editoria como genere letterario -publicat per Quaderns Crema l’any 2007 i inclòs a la selecció d’articles La Marca del editor que Anagrama publicarà aquesta tardor-; Calasso, director de la prestigiosa editorial Adelphi, amb qui Vallcorba va mantenir una estreta amistat i va compartir projectes durant l’última dècada, ens diu que el criteri que permet jutjar l’edició com un art és la forma, és a dir, “la capacitat de donar forma a una pluralitat de llibres com si fossin els capítols d’un únic llibre”; la capacitat per construir un catàleg en què cadascun dels llibres publicats sigui percebut com la baula d’una cadena, com segments d’una serp o capítols d’un mateix llibre.

Però la forma no només té relació amb la selecció dels títols publicats i la decisió sobre els descartats, sinó també amb la seqüència, l’ordre en què es publiquen, els textos que els acompanyen així com amb tots els elements gràfics i materials que els rodegen: la col·ecció, la coberta, les il·lustracions, la tipografia, la caixa, el paper, les faixes publicitàries, també la manera en com s’ofereixen i arriben a les llibreries. Ho va exposar el propi Vallcorba a les belles paraules llegides durant la clausura de l’últim màster d’edició de la UPF, quan parla de la forma del llibre entesa com un “marc”: “el marc és una part substancial del paisatge… dóna forma al que, abans de veure’s cobert por ell, era quelcom d’inabastable per immens. El marc dirigeix la nostra mirada cap al seu interior: subratlla, accentua, estructura. Elimina tot el que és superflu i aprofundeix en allò essencial, tot donant-li relleu i contorn”.

Pocs editors han aconseguit un equilibri tan coherent entre forma i contingut. La trajectòria editorial de Vallcorba comprèn dues etapes clarament diferenciades: l’edició en català a Quaderns Crema i l’edició en castellà El Acantilado.

Les edicions dels Quaders Crema han estat un projecte absolutament insòlit en el panorama editorial en català. Llibres que destaquen, sobretot, per una precisió estilística única: la qualitat de la seva composició, l’ús de tipografies de tall italià clàssic (Garamond, Bodoni), el paper òptim, l’elegància de les seves cobertes, fons blanc amb algunes il·lustracions moderades i elegants, la marcada filiació amb els grans editors literaris europeus (Einaudi, NRF, Mercure de France), totes elles unes pautes de les quals Vallcorba era directament responsable i de les quals s’ocupava amb tant de zel com de les correccions i els mateixos textos; resulten tan nítides i singulars que permeten als lectors identificar qualsevol títol de l’editorial amb un simple cop d’ull a les taules de les llibreries. Quan un llegeix avui la presentació que el propi Vallcorba fa del seu projecte editorial en català no pot evitar sentir una profunda nostàlgia: edicions acurades dels clàssics (les poesies d’Ausiàs March fou el seu primer llibre) i els poetes consagrats, els estudis filològics i traduccions notables de poetes europeus; a més a més, simultàniament, buscant les veus més joves. Algunes de les seves col·leccions, com l’obra d’Eugeni D’Ors, les edicions bilíngües de Hölderlin o la sèrie “Album de” (Ferrater, Galmés, entre d’altres) serien avui del tot impensables. Durant els últims anys Vallcorba, desenganyat per la pobre acollida de moltes de les seves edicions en català, havia decidit reduir notablement l’activitat de Quaderns Crema, limitant-se a publicar les noves obres dels autors que sempre li han estat fidels (Pàmies, Monzó, Serés), les notabilíssimes recuperacions d’autors catalans extraordinaris i oblidats (Toldrà, Castellví, Xammar) i algunes traduccions en paral·lel a les edicions en castellà. Contemplem el seu catàleg i ens demanem què seria allò que es va trencar durant les dècades passades al nostre medi cultural perquè un projecte tan excels com el seu no pogués mantenir el seu impuls inicial. El Jaume tenia les seves pròpies hipòtesis al respecte i acostumava a expressar-les amb vehemència. En qualsevol cas, i més enllà de les lloances que segurament escoltarem aquests dies, la sensació és que hem desaprofitat una oportunitat excepcional: que “Les edicions dels Quaderns Crema” fos un eix, un possible fil conductor de la vida cultural catalana de les últimes dècades, com Einaudi ho fou de la cultura italiana als anys cinquanta i seixanta, Suhrkamp a l’alemanya dels setanta, Minuit a la francesa dels seixanta i els setanta, Barral, Anagrama i Tusquets a la barcelonina dels seixanta als noranta.

Ja en els inicis del camí d’El Acantilado, l’any 1999, va destacar un llibre impossible: Hypnerotomachia Poliphili o El Sueño de Polífilo de Francesco Colonna. Publicat originalment per Aldo Manuzio a Venezia el 1502, es tracta d’un text estrany que ja en la seva època es va considerar pràcticament il·legible; no obstant, per la seva composició i la seva tipografia, per la seva articulació de text i imatge, va ocupar el lloc indiscutible de pedra fundacional de l’edició moderna. Publicar-lo a El Acantilado fou tota una declaració d’intencions: es va inaugurar així un catàleg en què es van succeir autors del segle XX redescoberts (Zweig, Roth, Kertész), clàssics presentats de manera quasi perfecta (Montaigne, Boswell, Chateaubriand), autors contemporanis poc coneguts, molts d’ells d’Europa Central i de l’Est (Zagajeswki, Adrujovich), tots ells sempre emmarcats en una forma editorial excelsa, acompanyats sempre pel "tuffatore" que protagonitza en exclusiva la marca editorial, en si mateix tota una declaració de principis humanistes. D’aquesta manera, poc a poc, Jaume Vallcorba va aconseguir guanyar-se la confiança plena de moltíssims lectors. Quantes vegades no hem descobert entre els seus llibres una obra que ha tingut un fort impacte sobre nosaltres i que comencem a llegir, sense saber res d’ella i del seu autor, simplement perquè estava publicado per El Acantilado?

Potser la perspectiva que atorga el temps ens permeti valorar l’abast del projecte editorial de Vallcorba, el que té de titànic aquesta seva empresa en un moment crepuscular per la cultura com és el nostre; pertany a l’escàs grapat d’editors independents que han aconseguit mantenir-se íntegres en un context tan advers; el que aquí es diu és literal: poden comptar-se amb els dits els projectes editorials a la seva alçada; i no només a Europa: al món a seques. Potser a partir d’ara comencem a apreciar la grandesa del seu llegat. Per molts editors joves ha estat un model a emular, Vallcorba ha creat escola: que avui en dia a Catalunya i al món hispànic proliferin els nous projectes editorials, seguint la seva estela, és la millor notícia per als lectors, per no dir l’única bona notícia dels últims anys. Per als llibreters ha estat fonamental: cap llibreter sensible pot imaginar-se avui la seva feina sense els llibres de Quaderns Crema i El Acantilado; com també ocorre amb els llibres d’Anagrama o d’alguns dels nous editors, els seus llibres ens ofereixen la demostració palpable d’un axioma que és pedra angular en el nostre treball: és possible aconseguir un número digne de vendes sense la necessitat de renunciar a la qualitat o, ddit d’una altra manera, més val un bon llibre que roman que no pas una novetat alegre però que tan sols espurneja efímera. Per als millors autors del seu catàleg, tot i que hagin pogut canviar d’editorial en anys recents, n’estic segur que avui poden dir amb orgull: "vaig ser publicat per Vallcorba". I per a molts dels seus lectors, trobar les seves novetats ha estat com rebre periòdicament regals d’un benefactor distant; uns regals que esperàvem amb anhel i emoció, sabedors que descobrir un bon llibre por canviar-nos la vida.