Les nostres recomanacions i propostes

El 1995, amb seu sonat (i polèmic) El canon occidental Harold Bloom es va fixar en els textos dels qui per a ell havien estat els vint-i-sis escriptors més significatius de tota la història de la literatura universal. La seva biblioteca ideal començava amb La divina comèdia de Dante, arribava a la seva cúspide amb les obres de Shakespeare i acabava amb Fin de partida de Beckett.

Tenint en compte tant la "sublimitat" com la "naturalesa representativa" de les obres elegides, segons ell mateix va reconèixer en el pròleg, el prestigiós crític literari va configurar una biblioteca ideal per a alguns excessivament endocèntrica, és a dir, protagonitzada per autors del gènere masculí, de raça blanca i de procedència europea. Així, en el més de mig centenar de pàgines que conformen el seu llibre, Bloom va lloar la feina d'escriptors com Chaucer, Cervantes, Montaigne i Goethe (pertanyents aquests a l'"Edat Aristocràtica"), Walt Whitman, Emily Dickinson, Tólstoi, Ibsen i George Eliot (que va englobar dins de l'"Edat Democràtica") i, finalment, Freud, Proust, Joyce, Woolf, Kafka, Borges, Neruda, Pessoa i Beckett (que va decidir ubicar a la prestatgeria de l'"Edat caòtica"). Molts d'ells reapareixen en el seu següent assaig, < I>Cómo leer y por qué, una mena de guia de lectura en la qual Bloom torna a incidir en la qualitat exemplar de les novel·les, poemes i contes dels grans noms de la literatura. Altres, com Italo Calvino, Robert Browning, Thomas Mann, Cormac McCarthy, Ralph Ellison o Toni Morrison s'afegeixen a una biblioteca impecable i, com el seu mateix títol indica, irrefutablement canònica.