Les nostres recomanacions i propostes

L’any passat aquesta antologia de contes es va convertir en un fenomen editorial als Estats Units, on va arribar a situar-se entre els més venuts. El motiu pel qual una escriptora que va mantenir-se en un oblit incòmode fins deu anys després de la seva mort i va acabar concentrant l’atenció de centenars de milers de lectors, només és un: és excepcionalment bona. No podem evitar preguntar-nos com és possible que s’hagi quedat en una foscor que demanava a crits una mica de llum; una llum que va arribar quan Farrar, Straus and Giroux va decidir posar en marxa aquesta compilació de relats, dels quals només alguns s’havien publicat en revistes i edicions minoritàries. Però per poder entendre o gaudir una mica més d’aquestes peces, és necessari conèixer algunes coses de la vida de la seva autora.

Lucia Berlin va néixer a Alaska l’any 1936. Filla d’un enginyer de mines i d’una mare distant i alcohòlica que carregava amb l’abús sexual per part del seu pare («Tot era lúgubre. I esfereïdor, segurament, sobretot si l'avi li feia el que ens feia a la Sally i a mi»), va tenir una infància aparentment feliç al costat de la seva germana Sally. La feina del seu pare les va dur a viure a diferents llocs en què la mare no arribava a adaptar-se mai («Tu, mama, veies lletjor i maldat a tot arreu, en tothom, a cada lloc on anaves. ¿Estaves sonada o eres una vident? Fos com fos, no puc sofrir tornar-me com tu. Estic aterrida...»). L’adolescència i la joventut de Lucia van transcórrer a Xile, una bona època perquè gaudien d’una posició social distingida i les festes no acabaven mai. Allà va aprendre espanyol, un fet que va ser fonamental per a les feines insospitades que acabaria fent, i va ser alumna de Ramón J. Sender, a qui ella admirava, cosa que no deixa de resultar-nos un detall curiós («Hi he coincidit pels passadissos amb el Sender! Li vaig dir que Crónica del alba era el meu llibre preferit»).
 
Però tot aquest luxe s’acabaria aviat i ho podem resumir en què, tot just complerts els trenta-dos anys, Lucia acumulava tres matrimonis que havien fracassat, quatre fills, una ruïna econòmica i un alcoholisme contra el qual va lluitar tota la seva vida («En la nit fosca i profunda de l’ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats») i del quals va parlar sempre obertament. Lucia es va veure ancorada a una multitud de feines d’allò més variats per pujar els seus fills: infermera a urgències, telefonista i recepcionista d’hospitals, professora, dona de fer feines... de tots en va intentar treure el millor («M'encanten les cases, tot el que em diuen i és un dels motius pels quals no tinc cap inconvenient a fer de dona de fer feines. És com llegir un llibre»). Els darrers anys de la seva vida va ser professora adjunta a la Universitat de Colorado fins que la seva salut la va forçar a retirar-se a Los Angeles, a prop dels seus fills, on va morir l’any 2004, el mateix dia del seu aniversari. 

Els contes estan formats per retalls de la vida de l’autora, històries veritables segons el seu fill, tot i que moltes van ser pura invenció que es barreja amb els records de la família i ja no és possible diferenciar la realitat de la ficció. Fins i tot en els contes on no hi ha cap dels seus personatges habituals, hi detectem alguna cosa íntima i personal. Perquè Berlin ens parla com si es trobés entre nosaltres, com si fos una amiga a qui no li han anat bé les coses i ens explica de manera clara, sincera, directa i espontània tot allò que sent. De vegades pot semblar freda, però l’efecte és tot el contrari, ja que la seva sensibilitat traspassa qualsevol tipus de llenguatge. Utilitza tot el que té a mà i beu dels seus mestres, entre els quals hi ha Txékhov i Carver, de qui diu: «Nuestros estilos vienen de nuestros orígenes (similares de alguna manera). No muestres tus sentimientos. No llores. No dejes que nadie te conozca... el control exquisito, bla, bla, bla».