Les nostres recomanacions i propostes

Hi ha una sèrie de títols de la col·lecció «L’Ull de Vidre», de Tusquets, que tenen una mateixa vocació. Textos on assaig i trama novel·lesca van de la mà, de tal manera que finalment el lector gaudeix d’una síntesi gairebé impossible entre la vocació il·lustrada i un esperit romàntic de recerca. Passava a Una vida al carrer, de Jordi Ibáñez. Ho feia Antoni Marí mateix (director de la col·lecció) al Llibre d’absències. Fins i tot els contes de Ponç Puigdevall tenen un to.

És el que fa també, amb estil barroc (que no bigarrat), Manuel Foraster. Sabadellenc (vicepresident de La
Fundació La Mirada, esperit de Trabal,Oliver, Obiols), filòleg i lector a Bordeus i Nàpols (el cognom no és un
pseudònim, no pot deixar de viatjar, mentalment i corporalment), responsable de comunicació i premsa d’institucions
amb pes específic a la biografia cultural barcelonina (coneix, i bé, els viaranys de la cultura catalana
de la Transició), Manuel Foraster publica Lisboa direcció París, la segona novel·la de la trilogia «Foraster
de fora», iniciada fa un parell d’anys amb Factures pagades. 

Deixem-ho clar d’entrada. Aquest és un llibre dels que alimenta l’esperit. Un llibre hiperlink (perdó), un text profundament divagatiu en el qual l’autor juga sense aturador, amb ironia (agraïda) i voluntat enciclopèdica. En ell no hi ha paràgraf sense excurs, invitació rere invitació a l’associació d’idees. Batega a cada pàgina una altra novel·la, un altre llibre existent o inexistent, relat dins el relat dins el relat… i alhora crònica d’aquest mateix relat. De vocació europeista i babèlica (com ja ocorria a Factures pagades, la novel·la inclou paràgrafs sencers en francès, italià, portuguès o anglès), el periple de Lisboa direcció París es divideix en tres parts. A «Camí de Lisboa. Estiu del 1986», el protagonista (?) F, acompanyat del seu amic italià Alfredo, viu un episodi estrambòtic amb un policia de duanes portuguès, Càstor, a dins un tren. A la segona part, «Epistolari apòcrif. Bordeus-Barcelona, primavera del 2012», Foraster juga a la intertextualitat (si és que ha deixat de fer-ho en algun moment), inventant unes cartes creuades amb mademoiselle Mathieu, queixosa de no aparèixer a Factures pagades. Una tercera part, «Factures perdudes. París, hivern del 1999» relata el conciliàbul presidit per mademoiselle Mathieu, amb personatges que ja apareixien a la primera novel·la i on es tracten diversos temes literaris, psicoanalítics, artístics, en definitiva, culturals. Corona «Un epíleg vintage a París, el 1986.» Excuses. Excursos. Digressions embastades a base de referents i cosides amb una prosa ajustada i audaç. Descabdellable, Lisboa direcció París és una oda al rizoma i convida a la recerca.