Les nostres recomanacions i propostes

Érem dos, tres, quatre i sis alhora. Aquesta podria ser una bona fórmula per a resumir el nou llibre de Marina Garcés. No ser tu mateix és reconèixer les veus que hi ha dins teu. I al voltant d'una veu, una altra més. Així, ser identitat és estar en constant proximitat amb l'altre, ja sigui a través dels textos llegats, com a molt pocs metres de distància militant: Totes les veus s'impliquen en l'emissió.

Llavors, podem dir que Males companyies és una cacofonia de múltiples veus. I són dolentes perquè es tornen impertinents, no es conformen. En aquest sentit, fer sonar la veu de Marina Garcés esdevé una complexa implicació: trobem la veu de Santiago López Petit, company de viatges a Mèxic per a trobar una nova pedagogia. És la veu incendiada de Sophie Volland, (àlies de Louise- Henriette) en la seva correspondència amb Diderot. Marina Garcés és Numax, a través dels ulls i cambra de Joaquim Jordá, narrant el tancament d'una fàbrica que celebra la derrota de l'autogestió. I és, sense cap dubte, la veu de la seva àvia Concepció o com més la nomena l'autora, "Ció", la història de la qual és rastrejada a través de la correspondència amb el seu marit. En el diàleg rescatat, trobem l’abast i límits de l'ensenyament en la segona república, el sentit genuí de l'amor i del compromís amb la militància.

Ser identitat pot ser una fugida, una tàctica, però mai un únic i mateix furor: més aviat una convergència de veus l'únic objectiu de les quals és la implicació: embolicar-nos en els testimoniatges, conèixer les històries, fer-les reverberar a través dels textos. Això és no sols un exercici d'honestedat, sinó de justícia per a aquells que ens van fer pensar no en qui som, sinó en quina mesura hem estat afectats per a fer i transformar.