Les nostres recomanacions i propostes

Lisis i Menexeu fracassen estrepitosament a l’hora de definir l’amistat. Tanmateix, són amics i això sí que ho saben. Plató ens apropa amb aquest Lisis, el seu diàleg sobre l’amistat, a allò que rau rere la conversa en si mateixa. I és que, si l’amic és aquell amb qui es parla quan es parla d’alguna cosa, si l’amic és aquell amb qui es versen, en general, les coses de la vida, com es podria definir, llavors, tot parlant, l’espai que, justament, permet tal dialogar?

Marina Garcés, al seu últim llibre La passió dels estranys, parteix d’aquesta escena platònica per reflexionar sobre la consideració de l’amistat al llarg de la història de la filosofia. Passa que l’herència de l’antiguitat no és tant la dels diàlegs de Plató, on aquells que parlen, que filosofen, són aquells que són amics; sinó que el llegat que arriba fins als nostres dies és, sobretot, l’aristotèlic, on els amics són aquells que es troben sense cap requeriment més que el propi trobar-se i fan de l’amistat un fi en si mateix. Entén Garcés, però, que el motiu del fet que la dèria filosòfica per l’amistat no hagi trobat aturador (pensem en Montaigne i La Boétie, Nietzsche, Weil, Derrida, Foucault, Blanchot…) no rau en aquest ideal autàrquic i de perfecció ans, més aviat, en el fet que quelcom d’aquest vincle assenyala, justament, allò que és vertaderament. Així, l’amistat, diu Garcés, si és alguna cosa, és el rerefons de totes les relacions possibles, l’estranyesa de tot allò que és altre i el fort desig d’aprendre’n.