La frontera invisible comença amb una pregunta de poeta a poeta, de traductora a traductor, de Mireille Gansel a Antoni Clapés: «I això, aquesta nova vida, com agrair-t’ho?». Una pregunta, doncs, que és un agraïment, una mostra de gratitud cap aquell que ha fet de les paraules de Gansel quelcom per a nosaltres. I és que així és com entén la traducció Gansel, com un gest carregat d’hospitalitat que té la voluntat de tornar invisibles, justament, aquelles fronteres que separen les llengües però no tenen, tanmateix, res de lingüístic. Filla de jueus refugiats i de la França de la postguerra, Gansel és traductora al francès de la poesia de Nelly Sachs, de part de la correspondència de Paul Celan i d’un compendi de poesia clàssica vietnamita, d’entre altres traduccions, i autora també de l’assaig traduït al català
Traduir com transhumar. Ara ens brinda aquest recull de poemes escrits entre el 2022 i el 2024, escrits, doncs, en temps de guerra. En ells, la trobada de Gansel a San Francisco amb una família de Rafah exiliada, la descripció nua i aspra d’aquesta trobada, quasi com si es tractés de quelcom senzillament palpable. En ells, «cal·ligrafia / amb tinta / de sol / allà on només hi havia / una pàgina negra».