Les nostres recomanacions i propostes

En Walter és silenciós. El seu fill, ja adult, descriu com el pare s’ha convertit en no res. Després d’haver superat la primavera del 1945, en Walter s’ha aïllat del món perquè el món i la guerra l’han trencat. Munyidor de vaques de formació, ha dedicat la seva vida a treballar sota terra com a miner. Una sordesa crònica i el pes del passat han fet créixer la sensació de desemparament: «no tenia amics ni en buscava, i va conviure tota la vida amb un silenci que ningú no volia compartir amb ell». Elegant, cansat, malalt i buit ja de tanta solitud, el silenci se li imposa com a única possibilitat davant de l’inefable, perquè la seva «era la seriositat d’algú que havia vist coses esfereïdores, sabia de la vida més del que podia expressar amb paraules». Ara sí, anal·lepsi cap a l’horror. Rothmann teixeix un argument sòlid des d’un punt de vista original per explicar el final de la Segona Guerra Mundial: no el testimoni d’una víctima jueva, sinó el d’una víctima, també, però alemanya, obligada a presentar-se voluntàriament per allistar-se a les Waffen-SS: en Walter, un munyidor senzill, adolescent i encara ingenu. Comença aleshores la bogeria de sobreviure quan el simple fet de viure no és una opció. I amb això, la sensibilitat i profunditat de cada experiència: el terror de morir i matar, la innocència truncada i irrecuperable, la tendresa de l’amistat en condicions extremes, l’acceptació de la crueltat humana. Al cap d’uns anys, el fill d’en Walter sentirà un lied de Schubert mentre pensa en el seu pare: «Estranger, he arribat. Estranger, me’n vaig...». No obstant això, no hem d’oblidar aquella cançó d’acordió de moda durant la primavera del 45 i que recorre amb tota la intenció, com una ombra, cada pàgina de la narració: «Encara no s’ha acabat el món».

Clàudia Muñoz