La publicació de
Coneixement posthumà no pot ser més idònia. La cursa de les grans potències mundials en competició per la intel·ligència artificial, capitalisme de plataformes, economia de l’atenció, canvi climàtic... vivim temps accelerats. La paraula crisi es fixa com a prefix del futur i el progrés científic, cada cop més lluny de consideracions ètiques i morals, esdevé també cada cop més aliè a la realitat politico-social. En el context de pandèmia mundial els temors apocalíptics es tornen més reals que mai, a la vegada que una onada de ràbia i protesta s’expandeix pels carrers del “paradís”. El nou llibre de Rosi Braidotti aporta i reclama un espai des del qual pensar aquesta contemporaneïtat amb la lentitud i concentració necessàries que requereix el coneixement crític. Aquest lloc no podria ser un altre que les humanitats, o el que haurien d’esdevenir: posthumanitats. Definides des d’aquesta condició, Braidotti esbossa un mapa que, caracteritzat sobretot per la interdisciplinarietat, hauria de ser capaç d’escalar files entre els discursos que avui es disputen una nova concepció del que és ser humà. El que hi ha en joc en última instància és la configuració d’un
nosaltres que vagi més enllà dels interessos del capital.