Les nostres recomanacions i propostes

Fill d´Oskar Wiesengrund, un marxant de vi jueu, i de Maria Calvelli Adorno, cantant professional, va tenir com a tutor Siegfried Kracauer, amic de la família, que va ser un dels primers a tractar el cinema com un art digne de serietat.

Va estudiar filosofia, sociologia, psicologia i música a la llavors recentment inaugurada Universitat Johann Wolfgang Goethe, doctorant-se el 1924. Un any després se´n va anar a Viena per estudiar composició sota la direcció d'Alban Berg, exercint al mateix temps de crític musical (especial atenció li va merèixer l'obra de Schönberg). Quan va tornar a Frankfurt, el 1933, presenta amb èxit Kierkegaard: la construcció de l´estètica com treball d´habilitació. Va formar part poc després de l´Institut de recerca en ciències socials de Frankfurt, director del qual era llavors Max Horkheimer. A causa de la pressió del nazisme, l´Institut va acabar instal·lant-se a Nova York el 1938.

La dialèctica de la Il·lustració de 1947, escrita per Adorno i Horkheimer, segurament va ser l'aportació més rellevant de l´Institut en aquell període, sense oblidar Minima Moralia (1951), llibre que recopila breus escrits compostos entre 1944 i 1947. Després de la guerra, l´Institut torna a instal·lar-se a Frankfurt i el 1959, amb la retirada de Horkheimer, Adorno és nombrat director. De la segona etapa alemanya, una de les obres més significatives és Dialèctica negativa de 1966, on es busca una sortida a una raó il·lustrada que no actua sinó com a domini autoritari sobre les coses i els homes. Theodor Wiesengrund Adorno va morir el 1969 a Suïssa, deixant inacabada la que es diu és la seva millor obra, Teoria Estètica.