Les nostres recomanacions i propostes

“Es un llibre de fotos de gent que s’estima” em va dir la Maria mentre miràvem els 10 anys d’imatges que recullen els Diaris de l’Alba Yruela, i vaig pensar que tenia raó, i crec que és justament aquí on resideix la màgia del llibre: en l’amor i l’escalfor que desprenen les fotografies de l’autora empordanesa. 

El llibre comença quan l’Alba es compra la primera càmera analògica el 2009, però això ella encara no ho sabia. No serà fins passat 10 anys que decidirà recuperar fotos d’arxiu i començar-les a agrupar amb intenció artística. D’aquesta manera, podem entendre els Diaris com una voluntat de conservació de la memòria, com un gest per tornar eterns els moments que ens van fer sentir que nosaltres també ho érem.

“De todo lo que conocemos quizá sea la luz lo que más se hunde”, deia Maria Zambrano, i això em fa pensar en la manera –gairebé impressionista- que te Yruela de tractar la llum, fent que el llibre esdevingui un parèntesis on t’agradaria quedar-t’hi a viure. Imagineu-vos un moment on vau ser molt feliços. La sensació que us fa sentir aquest record és la mateixa que transmet la seva fotografia.

A través de capturar moments que porten per bandera el caliu dels qui es volen a prop, Yruela ens omple els ulls i el cos fent-nos gaudir d’una fotografia humana, propera, simple, carnal i orgànica. A través de 464 pàgines plenes d’imatges precioses, l’Alba ens obra la porta a la seva quotidianitat més intima i romàntica per explicar-nos que a vegades l’amor sí que ho pot tot.

Entrevista a Alba Yruela

Carla Guzman: Vas fer totes les fotos amb la mateixa càmera? Quina càmera vas utilitzar?
Alba Yruela: Són 10 anys de memories I les càmeres van fallant o trobes altres que s’adapten millor a tu o al moment. És tot 35mm però hi ha fotografies fetes amb point-and-shoot perquè és la càmara que puc portar més sovint en tot moment i d’altres fetes amb càmares que em permeten controlar la llum i la profunditat.
 
C. G.: Reveles tu mateixa les fotos analògiques? En cas de que sí, com ho fas?
A. Y.: No, no crec que sigui necessari. És bonic el procés però crec que si el que t’agrada és el laboratori, lo més bonic és treballar quan ja tens el negtiu revelat i fer còpies amb l’ampliadora. És una cosa que faig de tant en tant però estic pensant en començar a anar-hi més sovint perquè és un procés molt bonic.
 
C. G.: Què és per tu la fotografia en un món on tot va súper ràpid?
A. Y.: La fotografia és una gran part d’aquesta rapidesa. Ara tot es mou a través d’imatges, tothom en crea, les envia, les guarda o les publica. És una bogeria, va tant ràpid que ni et dóna temps de mirar-les ni borrar-les. Les fas però res et garanteix que les tornis a veure. Tot queda al núvol o amb sort ho arribes a passar al disc dur. Però quan les mirarem?
 
C. G.: Primer la idea de fer els Diaris i després les fotos o primer les fotos i després la idea?
A. Y.: Primer han sigut les fotos però l’arxiu és una cosa que me’n he adonat que m’ha despertat molt d’interés desde sempre i quan vaig començar ja somiava amb aconseguir seguir fent fotos molts anys per poder veure-ho després! Així que he complert el què m’imaginava i fent aquest llibre me’n he adonat.
 
C.G.: Els teus Diaris son un recorregut per 10 anys de la teva vida. Com és per tu veure ara aquesta obra? Que et transmet?
A.Y.: Em fa realment feliç poder tenir tots aquests records en un llibre tant especial. Tot el procés ha sigut molt bonic. Ha sigut llarg i lent però he pogut sentir-lo molt i crec que a la gent també li passa, que els hi crea uns sentiments i això és el que volia per sobre de tot, poder transmetre totes aquestes experiencies. A més a més, si penses que a cada fotografia hi ha una historia és també un regal per a totes aquestes persones que hi apareixen, els amics. Aquestes fotos són records que mai oblidarem.
 
C.G.: “Un llibre de fotos de gent que s’estima”, em va dir una companya quan va veure la teva obra, i vaig pensar que tenia raó. Què en penses tu?
A.Y.: Em sembla preciós i té raó. Per a mi també és un llibre molt romàntic.
 
C.G.: La teva fotografia és molt humana, carnal, i alhora molt orgànica i natural -corregeix-me si m’equivoco-, com aconsegueixes crear aquestes atmosferes i transmetre aquest caliu?
A.Y.: Crec que les has descrit molt clarament però jo no creo cap d’aquestes escenes, les fotografio. És a partir d’observar el meu voltant que capturo tot allò que em crida la seva bellesa.
 
C.G.: En algun moment vas pensar en censurar o et van demanar que no posessis alguna foto?
A.Y.: No. Quan vaig començar, la censura digital no existia de la mateixa manera que ara. Les imatges més intimes són les que em van fer decidir continuar fent fotos i també van ser les que van rebre l’atenció d’altres persones que valoraven la bellesa carnal d’aquesta intimitat. Sempre ha sigut part de mi i no tindria sentit censurar res.
 
C.G.: Que és el que més t’agrada fotografiar?
A.Y.: Guardar els moments que inevitablement la memòria no recordarà.
 
C.G.: Si el teu llibre hagués de ser una cançó, un disc o un grup quin creus que seria?
A.Y: Justament la música és una cosa que he tingut sempre aprop al llarg d’aquests anys. Moltes d’aquestes persones les he conegut a través de la música. És dificil triar però Girls seria el grup.