Les nostres recomanacions i propostes

La història d’aquest llibre és excepcional: tot ve de què a algú se li va acudir que l'hora de l'aperitiu, a l'estiu, és el millor moment per parlar de Montaigne. I, per molt inversemblant que això sigui, és el que va acabar passant: el programa de ràdio de France Inter va tenir un èxit que «va sorprendre la pròpia empresa», i la va induir a convertir els seus continguts en un llibre que ara Blackie Books ens proposa llegir, per capítols, abans d’anar a dormir. 

La raó d'aquesta popularitat: que Montaigne ens ensenya a pensar. A pensar sobre la vida i des de la vida, no sobre o des d’idees engolades. 
No ens preguntem què és el més enllà, o si hi ha vida després de la mort, la qüestió és si hem de tenir por de la mort; i la conclusió és que no gaire, perquè cada dia que passa ens morim una mica, i quan arribem a la vellesa ja tindrem quasi tota la feina feta. Què fem si ens cau una dent? Com s'han d'educar els nens? Què pensar, o dir, de l’amor, l’amistat, la vanitat, el desig, l’art de la conversa, la malaltia o el temps perdut?

Qualsevol lectura, pensament, trobada casual o accident fa arrancar la meditació de Montaigne. La seva és la ignorància sàvia que ja ensenyava Sòcrates, la del qui sap que pretendre conèixer el tot i arribar al fons de les qüestions és il·lusori, tal és la nostra condició humana. Es pot conèixer només a trossets, qualsevol saber és fràgil en aquest món tan divers i complicat.
Així, tot intentant copsar el món de mica en mica, Montaigne canvia d’opinió i es contradiu constantment. Quan comença a pensar en un tema i a tenir alguna idea interessant, pot perdre el fil del raonament, perquè la vida quotidiana reclama la seva atenció, i ha de tornar a començar per una altra banda. La seva curiositat és inesgotable, i potser aquesta és una de les lliçons més importants que podem treure de la seva obra: no ens rendim, no pretenguem abastar el tot; hem de seguir pensant i trobant veritats encara que durin cinc minuts. Només així, i a poc a poc, podrem intentar desxifrar, en el nostre moviment, aquest món canviant, i anar trobant punts d’equilibri en la nostra cavalcada que no s’atura.

Montaigne escriu per posar remei al flux continu de pensaments desordenats que travessen el seu cap; escriu per posar ordre, per mitigar l’angoixa i calmar els dimonis. I per compartir: la paraula, diu ell, és mig de qui la diu i mig de qui l’escolta, i el llibre per això és tant de qui l’escriu com de qui el llegeix.

El pensament de Montaigne troba el camí per arribar amb tota eficàcia gràcies a la tasca tan precisa com divertida, tan culta com lleugera, d’Antoine Compagnon, professor al Collège de France, un savi dels d’abans, de quan no hi havia res més divertit que aprendre.