Les nostres recomanacions i propostes

Poliglot, rodamón, observador infatigable de l’Europa del seu temps i un dels periodistes catalans amb més recorregut i projecció internacionals de la seva generació. Durant les primeres dècades del segle XX, Eugeni Xammar (1888-1973) va viatjar, viure i treballar a les ciutats de Londres, París, Ginebra i Berlín, des d’on va poder presenciar de primera mà el clima d’efervescència que es respirava a les grans capitals europees, colpides per una sèrie de fets de gran repercussió històrica: la Gran Guerra, el Tractat de Versalles, la hiperinflació alemanya, l’ascens del nazisme... Les cròniques escrites durant aquell període van tenir un impacte considerable, ja que, d’una banda, van saber captar amb detall i precisió la magnitud dels esdeveniments viscuts i, d’altra, van contribuir a la modernització de la premsa catalana i espanyola del moment. 

La trajectòria i l’activitat professional d’en Xammar va quedar perfectament testimoniada arran de la publicació pòstuma de les seves memòries —Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema)—, les quals van ser dictades al seu amic Josep Badia i Moret durant els darrers dies de la seva vida. Quinze anys més tard, amb l’afany de donar a conèixer el seu estil periodístic i no descuidar-ne la seva prolífica obra, apareixia un primer recull d’articles compendiat pel mateix Badia i Moret, que ara tenim l’ocasió de veure novament editat. A aquesta primera antologia d’articles s’hi han afegit, posteriorment, dos volums més centrats en l’estada a Alemanya com a corresponsal, els quals han estat recopilats per Charo González Prada: L’ou de la serp (Quaderns Crema, 1998) i Crónicas desde Berlín (Acantilado, 2005). 

Periodisme reuneix diversos escrits, la major part dels quals van ser publicats en mitjans com La Veu de Catalunya, La Publicitat o la revista Mirador entre 1923 i 1968. Tots ells es troben agrupats en quatre blocs diferents, en funció del registre treballat, de manera que, a més d’oferir una aproximació a alguns dels episodis de l’època, també s’hi aprecien les particularitats, el caràcter i el to de la seva prosa periodística. El primer dels apartats, sota l’etiqueta de periodisme informatiu, és un exemple de corresponsalia on s’exposen l’experiència i les sensacions d’un viatge a la Rússia de 1925. Periodisme polèmic presenta una controvertida i replicada successió de «cartes al director», firmades conjuntament amb Josep Pla, que analitzen i critiquen l’estat de la premsa catalana de principis dels anys vint i ens mostren un Xammar lúcid i punyent alhora. A periodisme polític s’hi descobreixen les inquietuds i conviccions catalanistes de l’autor, combinades amb una indestriable coneixença de la realitat política europea. I finalment, a periodisme literari, s’hi apleguen alguns dels seus textos més narratius, corresponents als seus anys d’exili «forçós». 

Es tracta, amb tot, d’una selecció modesta, però suficientment precisa i representativa del tarannà escèptic, irònic i compromès que va caracteritzar la figura d’en Xammar. Figura equiparable, tot sigui dit, a escriptors de la talla de Julio Camba, Gaziel, Manuel Chaves Nogales o Josep Pla. Aquest darrer, amic i company d’ofici, va arribar inclús a dedicar-li unes paraules que avui en dia serveixen per evocar el reconeixement i l’admiració envers el periodista: «En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat».