En geologia s’utilitza el terme
permagel per referir-se a aquelles parts de la terra que pel fet d’estar situades per sota del nivell de congelació de l’aigua resten sempre gelades. En la novel·la el permagel és el que recobreix la protagonista, preservant el seu interior calent i tovíssim de les amenaces de l’exterior. Però el permagel no expressa només una forma metafòrica de ser en el món, és també, d’una manera literal, el mateix espai de l’escriptura, «S’hi està bé, aquí», diu la primera frase del llibre. Escrita en primera persona, la narració té un caràcter fortament autobiogràfic, però la correspondència entre autora i jo narratiu tampoc ens ha de preocupar gaire. El lector s’insereix en la vida d’una dona lesbiana, amb impulsos suïcides, filla, germana i tieta en una família on costa ocupar el lloc establert. Ens trobem amb una veu molt conscient de la tragèdia que ens acompanya des que naixem: la mort, i es narra sense tabús, reflexiva, i amb un toc de cinisme que et fa somriure. Poeta abans que novel·lista, la seva prosa és una continuació de tots els seus versos, avança a un ritme vertiginós per explotar al final amb una única frase que et deixa com el permagel, glaçat.