Les nostres recomanacions i propostes

Si sospiten que ens han venut la moto amb el tema de la Renaixença, que és un mite, estan d’enhorabona. I si no ho sospitaven, ho facin i posin en dubte certs passatges de la història d’aquest país. Sempre ens han dit que la Renaixença va significar la reactivació d’una identitat nacional soterrada mitjançant la llengua i, sobretot, a través del seu ús literari. Bé, doncs ha arribat Marfany i, un cop més, demostra que res és el que sembla, amb un llibre enorme vuitanta-vuit pàgines de les quals —de les més de nou-centes— es destinen a les fonts i les notes.

L’autor es proposa invertir la interpretació ideològica, nacionalista del passat. Analitzant el període comprès entre 1808 i 1859 (restauració dels Jocs Florals), demostra que, des de Catalunya, es va participar activament en la construcció del nou patriotisme espanyol, emergent aleshores. Sovint, paraules com pàtria no feien referència al que nosaltres entenem. Les elits catalanes es van dotar del catalanisme com a ideologia política un cop fracassades les seves esperances d’enllaçar-se a un projecte nacional espanyol. I sí, al llarg del llibre veiem com la burgesia catalana argumenta, recurrentment, que Catalunya és la província i Espanya la pàtria. El segle xix és el segle de la castellanització de Catalunya, i el castellà era l’idioma emprat pel poder, fent-ne un ús cultural, però sobretot, per transmetre ideologia, mentre que el català era la llengua d’ús oral. A causa de l’escàs acolliment de les propostes d’aquesta burgesia catalana a l’Estat, la idea de província va derivar cap a un regionalisme conscient, vinculat a una sèrie d’interessos econòmics determinats. És en aquest moment en què sorgeixen alguns dels tòpics i dels mites que encara sonen avui, entre ells el de la Renaixença.