Les nostres recomanacions i propostes

Sóc dibuixant i no coneixia l’obra de Julie Doucet. Això no vol dir que no sabés qui era Julie Doucet. Pràcticament des del primer dia que vaig començar a publicar els meus còmics o quan algú decidia posar-se a citar referents femenins per allò de l’afició a les llistes i la visibilització, sempre es mencionava el seu nom.
Podria eximir-me dient allò mateix que he escoltat dir tantes i tantes vegades, especialment als lectors de còmic menys iniciats o als qui escullen les seves lectures gràfiques per l’estètica (res a dir-hi) sobre determinat estil de còmic underground: “Uf! Quantes lletretes! Quin horror vacui! No tinc paciència per llegir això!”
Però en el meu cas, no val. Reconec que molt abans de llegir Julie Doucet ja havia llegit altres autors com Peter Bagge, Chester Brown, Dave Cooper, Blanquet o Debbie Drechsler. I ara, per fi, ho he entès: sense ella, cap dels autors citats serien el que són avui; s’ha de llegir Julie Doucet per comprendre la història del còmic underground, i la de l’altre també. És una sensació semblant a la que et sobrevé quan t’apropes per primera vegada a un clàssic modern de la literatura  i t’adones que tot era allà: l’estil, la ruptura amb tot allò anterior, els precedents... Doucet és això, i molt més.

Parlant amb César Sánchez, el “patró” de l’editorial que ha perpetrat aquesta joia −la suïcida per a bé Fulgencio Pimentel− em fa un breu resum del periple que ha suposat la publicació d’aquesta primera part de l’integral que reuneix l’obra completa de Julie Doucet: “El temor inicial va ser que una simple exposició cronològica restés solidesa a les seves històries. Però a mesura que el llibre va anar prenent forma, els temors van desaparèixer”. I és que a Fulgencio Pimentel són molt conscients de com pot arribar-ne a ser de complicat introduir autors de l’underground entre els lectors de novel·la gràfica actual, per bé que aquesta mateixa bogeria propiciï que haguem pogut consumir recentment a Espanya Johnny Ryan, Herr Seele o Kaz en edicions de luxe, la qual cosa, precisament, és un somni per a uns i una qüestió classista per a d’altres. “En una primera impressió el seu estil sembla bigarrat però, per paradoxal que soni, es frescor pura. ¡Gairebé bombolleja!”

Justament, sobre les seves estratègies per seduir el lector, César Sánchez m’explica que tot i que la idea original era reunir tots els números del fanzine Dirty Plotte que Doucet va dibuixar i editar durant diversos anys i que reuneix la part més extensa de la seva feina, finalment es van decidir per un integral absolut, de manera cronològica, que em sembla que permet gaudir de veritat de l’evolució de l’artista. A més a més, van decidir deixar de banda les connotacions que un “cony brut” pot tenir a Espanya: en part, per la pèrdua a la traducció del concepte dirty i, en part, per no agafar el camí fàcil d’un títol "amb regust d’escàndol".

Li pregunto també, és clar, per la tria de la portada. Llegint els inicis de Julie Doucet es descobreix una autora inconscientment feminista (tot i que més tard convençuda), i una subversió potentíssima de la programació de gènere mitjançant l’humor, la provocació, el drama o el terror, de manera que aquella visió a coberta de la Doucet gairebé nena i tan dolça sembla contradir-se. Sánchez m’explica d’on ve tot: “Vam donar voltes a moltes possibles portades. Al final, casualment, ens vam inspirar en un d’aquells discs horrorosos de refregits que mostraven el retrat d’un músic francès en blanc i negre, amb una tipografia de pal sec de colors. La imatge és d’una Doucet jove, de gest dolç i fins i tot cohibit, una altra paradoxa. Però és que ella també és així: no només és valenta, impúdica i salvatge; la seva fragilitat i les seves pors són també el detonant de la màgia que trobarem a l’interior. Principalment vam voler que, de la manera més senzilla, la coberta donés tota la informació possible: una dona; còmics; còmics tan bons que poden i s’han de publicar absolutament tots, sense excepció."