Les nostres recomanacions i propostes

Quan M. entra a l'amfiteatre, ràpid, precipitat, com algú que es llança a l'aigua, passa per sobre d'alguns cossos per arribar a la seva cadira,... Al seu davant, cossos expectants, disposats, inquiets. Una veu transgredeix l'espai intentant situar-se allà on aquells cossos potser-encara puguin ésser tocats. No hi ha garanties, però sí la tenacitat de situar-se una vegada i una altra allà on la repetició sigui capaç de produir, potser-aquest-cop-sí, la diferència. Cap efecte d'oratòria. És límpid i tremendament eficaç. Sense la menor concessió a la improvisació. La paraula inicia un doble moviment de construcció i esfondrament. Se situa allà on l'espai apareix esborrat, on els cossos es creuen juxtaposats i acumulats i, des d'allà, obre una esquerda, de vegades com a interrogació, de vegades com a estranyament. Els cossos es descobreixen en un present que els travessa d'un extrem a un altre. Un present compartit que s'obre davant nostre com aquest espai que ens resistim a habitar i del qual no sabem escapar.

M. no ha deixat d'interrogar en els seus escrits, en els seus llibres, aquest espai d'experiència en què es construeix, des del present, una interioritat inquieta. Franquejant la distància entre escriptura i lectura, els seus textos tramen amb astúcia aquella «continuïtat» cortazariana per la qual el lector acaba, punyal en mà, sorprenent- se a si mateix a la butaca. El mateix succeïa a la universitat quan, any rere any, M. s’imposava la tasca d'obrir a l'espai de l'aula punts de no-retorn. Podia parlar de Nietzsche o d'Aristòtil, de la perícia psiquiàtrica al segle XIX o de la pastoral cristiana: l'oient sempre extreia d'aquests temes una llum sobre el present i els esdeveniments dels quals era contemporani. Però en una universitat on l’«aquí i ara» ressona entre les seves parets més com un espectre que com una interpel·lació, el pes de l'escenari esclafa. El pensament es veu atrapat en la repetició sense diferència d'un theatrum philosophicum que converteix repetidament en índex allò que és crit, en nota a peu de pàgina allò que és interrogació, en annex el que és problema.

Imposar-se la tasca de tensar una vegada i una altra aquest espai sense la certesa que aquest gest obstinat tingui algun efecte, solia portar a M. a dir: Tinc una relació d'actor o d'acròbata amb les persones presents. I quan acabo de parlar, una sensació de soledat total... Malgrat tot, el gest funcionava. Arribava un dia en què, sense saber com s'havia produït aquest desdoblament, et sorprenies davant un pupitre veient-te convertir en resum el que és problema, en esquema el que és interrogació i en apunt el que és crit. I deixant caure el punyal a terra, experimentaves aleshores una sensació de soledat total... Fer d'aquesta soledat doctrina no és res més que empunyar contra el present aquests cossos d'experiència. No s'inquieti doncs el lector si, al finalitzar la lectura, es descobreix punyal en mà increpant a qui, a la butaca, llegeix tan-sols-encara.

Ester Jordana