Les nostres recomanacions i propostes

Sortida a Occident ens obre la porta a un present que no ens agrada veure, un present en el que no volem estar, en el que ningú vol estar, però lamentablement és un present en el que es troba una gran part de la població del planeta.
Hamid ens situa al Pròxim Orient, en un país al que no posa nom, potser perquè l’important no és on passa, sinó el que passa. Ens presenta en Saeed i la Nadia, dos joves amb aspiracions, somnis i una vida que encara no coneixen.
El primer lloc que van veure quan van obrir els ulls s’ensorra entre cadàvers de nois com ells. S’enfonsa entre cossos sense vida de famílies com les seves, que tracten de seguir amb normalitat una rutina que mai els deixa tranquils. I així, només pels que encara no veuen del tot fosca la possibilitat d’un futur millor, la seva rutina es converteix en una fugida. Fugen dels que lluiten per la fe, fugen dels que lluiten pel poder, però sobretot, fugen de les seves armes. Fugen a vegades, del seu veí, sense saber que el seu veí també està fugint d’ells. Fugen intentant arribar a Occident, el món millor i és allà on entenen que escapar d’un país en guerra no proporciona la pau i que arribar a Occident no és ni molt menys la seva ultima passa. Entenen que alguns els odiaran per ser d’on són i d’altres, els estimaran per ser qui són.
Sembla que les migracions sempre porten problemes, però tot i així dintre d’aquesta inseguretat que forma el dia a dia de tots els personatges d’aquesta novel·la, l’autor ens endinsa en la tendresa de les relacions personals que van sorgint a les diferents etapes del seu trajecte, les bones i les no tant bones, les intenses i a les que se’ls hi va apagant la llum. Ens permet sentir els moments dolços, els salats, els amargs i aquells que van perdent el sabor, pel simple pas del temps o per viure constantment amb la incertesa del que no sap si hi haurà algun lloc on poder sentir-se a casa, o potser, per ambdues coses.

Amb una prosa que acaricia la poesia, Hamid ens mostra un present buit d’esperança i paradoxalment, ple de coratge demostrant-nos que en Saeed i la Nadia no són els altres, que en Saeed i la Nadia podríem ser nosaltres, perquè realment, són tots nosaltres.

Sara Collado