Tàpies Certeses sentides

Sobre el llibre Tàpies Certeses sentides de Manuel J. Borja-Villel i Carles (ed.) Guerra publicat per Tàpies al 2019:

El 1991, poc menys d’un any després de la inauguració de la Fundació, Antoni Tàpies va realitzar a Barcelona un conjunt d’obres sobre un material tèxtil sintètic que feia servir per cobrir i protegir el terra de l’estudi. No era la primera vegada que Tàpies utilitzava aquest suport: el 1984 ja havia experimentat amb aquest material i hi havia realitzat dues obres. No va ser, però, fins al 1991 que va crear un grup significatiu de peces que tenen aquest material com a tret comú.
Manuel Borja-Villel, aleshores director del museu de la Fundació, va aplegar dinou d’aquestes obres i les va presentar en una exposició titulada Certeses sentides (3 d’octubre del 1991 – 5 de gener del 1992). El títol volia evocar el sentiment de ferma convicció que tenia Tàpies en relació amb el seu art. Era, doncs, més que una proposta acadèmica sobre aquest grup d’obres, una aproximació que volia posar l’èmfasi en una disposició emocional.
El tèxtil sintètic és un material fràgil, irregular, tou, que es caragola pels extrems i s’ondula. Tàpies el trepitjava i hi treballava al damunt, tant a l’estudi de Campins com al de Barcelona. Bona part d’aquestes obres les va realitzar sobre trossos de material que ja havien complert la seva funció, i que, per tant, tenien esquitxos de pintura, taques i petjades; d’altres, en canvi, encara estaven per estrenar. Són tèxtils de diversa mena i qualitat (de plàstic, de cuir sintètic, de cotó i polièster); en algunes ocasions hi va pintar al revers, i, en d’altres, a l’anvers.
Tàpies hi va desplegar el seu repertori d’imatges: les creus, les ulleres, l’autoretrat, el cos, el crani i els ossos, la cadira, el paisatge, les lletres i les xifres. En conjunt hi predomina una certa tristor, fins i tot un cert pessimisme. I és que, coincidint amb un moment particularment actiu, farcit d’exposicions importants i premis i amb la creació i l’obertura de la seu de la Fundació que du el seu nom, Tàpies vivia un període en què feia referències constants a la mort i, més específicament, al dolor, al dolor físic que porta implícita la vida. No és, però, una al·lusió al dolor per victimitzar-se o per abandonar-s’hi, sinó per ser-ne consci- ent, per trobar maneres de conviure-hi, de superar-lo i, potser, malgrat tot, d’atènyer la felicitat. Com si, conscient del pas del temps, de l’envelliment, de la malaltia i de la mort, Tàpies es preocupés per deixar un testament vital i artístic.
Aquestes reflexions entronquen amb la filosofia budista, que considera que el dolor és una part integral del fet de viure. Segons aquesta via de pensament, entendre d’on prové el dolor no només redueix la insatisfacció o la desplaença, sinó que, a més, permet superar el patiment. Per això, el budisme convida a fer un treball d’introspecció que permeti establir l’origen del dolor per poder-ne eliminar les causes. En la seva obra, Tàpies es feia ressò d’aquests ensenyaments, sobretot a partir de la dècada de 1980 i al llarg de les de 1990 i 2000, període en què s’emmarca el conjunt d’obres que s’apleguen en aquesta mostra.
La Fundació recupera l’exposició Certeses sentides, ampliada amb peces que no s’havien inclòs a l’edició anterior, i acompanyada d’una sèrie d’escultures de bronze i de terra xamotada del mateix període.