Joan Miró i Mont-Roig (1930-1983) El xiscle de l´oreneta

Aquest llibre és el punt final d’un treball iniciat fa quaranta anys sobre la relació de Joan Miró i Mont-roig del Camp. Abans hi hagut els documentals “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979), “Mont-roig: tornaveu mironià” (2002) i “Safatans mironians” (2007). La creació, amb uns quants amics de Mont-roig, del Centre Miró el 2005. I el llibre “Joan Miró i Mont-roig: Pal de ballarí (1911-1929)” (Arola Editors, 2012). Joan Miró va arribar per primer cop a Mont-roig el 1911, tenia divuit anys. Hi va fer estades d’uns tres d’uns tres mesos fins el 1976. Són seixanta-cinc anys gaudint del blau intens de la mar en els dies de serè, del vent mestral, de passejar pels camins de Les Pobles observant com anava creixent algun pal de ballarí de les atzavares, o fruint del moment en que la seva mà acaronava la pedra roja de la muntanya de la Mare de Déu de la Roca. Miró arribava al mas amb la primavera. Com les orenetes. El llibre és cenyeix fonamentalment en situacions relacionades amb Mont-roig. El seu mas, no és un diorama on Miró i d’altres amics seus actuen, entren i surten. S’intenta reflectir la vida d’aquell entorn pagès de Les Pobles. Hi ha el soroll de les ones de la platja de la Pixerota, l’aigua lliscant pels recs dels horts, els grills, el tossut bordar dels gossos... i el xiscle de l’oreneta. El més rellevant són les veus dels mont-rogencs que el van conèixer, els seus masovers: els Boquera, els Calaf, els Rovira. També algun pagès del voltant del mas o el taxista que el duia a recórrer el pobles del Baix Camp i el Priorat. El Pal de ballarí (vers l’escala de l’evasió) i el xiscle de l’oreneta ben bé poden explicar l’evolució de l’obra de Miró i la seva relació amb Mont-roig. Ambdós, com tota l’obra de Joan Miró són una miroia. Atreuen la mirada.