Si no fos per les síl·labes de dissabte

«No hi hauria hagut cap diferència. Però és important que les tragèdies es descobreixin immediatament, perquè cada segon que passen ocultes es converteix en un any més de dol, és un caprici que tenen les desgràcies.» Després de la mort de l’André, la casa de l’Ana està sumida en el dolor. Sense el seu marit, comença a criar la seva filla òrfena amb el suport de la Francisca, la mainadera que l’ajuda, i la Madalena, la veïna vídua de l’altre home implicat en l’absurd accident que va matar l’André. Un sol esdeveniment les uneix per sempre, però no només a través del dolor, sinó també amb el naixement d’una nova i peculiar complicitat. En aquest espai compartit emergeix una història de resiliència i tendresa, en què la solitud es transforma en companyia i la pèrdua obre camí cap a una nova manera d’existir. Una de les veus més singulars de la literatura actual en llengua portuguesa, capaç d’escriure amb delicadesa sobre una tragèdia i de convertir-la en una història lluminosa i commovedora.