Sobre el teatre de titelles i altres escrits

Sobre el llibre Sobre el teatre de titelles i altres escrits de Heinrich Von Kleist publicat per Accent al 2012:

El 1810, Kleist, que fins aleshores ha viatjat sens descans i ha patit prou fracassos —la negativa de Goethe a reconèixer el seu geni no n´és un de menor—, intenta establir-se a Berlín i assegurar-se la subsistència amb la fundació dels Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. [...] La majoria d´escrits breus que presentem en aquest volum van ser redactats per als Berliner Abendblätter. Arrencats del seu context de publicació, per força han trencat lligams, però segueixen conservant l´essencial d´aquesta prosa: el caràcter d´ocurrència sobtada, d´intuïció brillant que acaba abruptament o que, per contra, promet una continuació. Tot i la seva brevetat o, justament, gràcies a ella, són una talaia perfecta per observar la singular posició de l´autor en el seu temps. El lector hi podrà reconèixer l´home il·lustrat que Kleist, malgrat el desencís kantià (que retrobarem) sempre va ser, la seva aversió als prejudicis i l´afinitat amb Rousseau o amb el materialisme sensualista de les Llums franceses; podrà percebre el seu descord amb l´harmònic ideal d´humanitat que propagava el classicisme de Weimar i, igualment, captarà la distància que el separa de l´esteticisme romàntic. De Kleist s´ha dit, i amb raó, que va ser un contemporani a desgrat. Ser d´un mateix temps que els altres, però, ser-ho a disgust, no és ser sinó un solitari i, probablement, en aquesta solitud rau l´origen de la indiscutible modernitat de Kleist. El segle XX se´l va fer seu, i admiracions com les de Kafka per l´autor del Kohlhaas gairebé han esdevingut icones de l´èxit que el seus coetanis li van negar. Naturalment, existeix el perill que la modernitat de Kleist s´estanqui en la llegenda; contra això, no cal dir-ho, no hi ha res millor que tornar a la urgència dels seus textos.