Arrels d’aire

Sobre el llibre Arrels d’aire de Joan Todó publicat per Labreu al 2021:

Ricard Martínez Pinyol (Tortosa,1959). De mare barcelonina, va créixer a les Terres de l’Ebre. Després de viure uns anys a Barcelona, l’any 1991 va decidir traslladar-se a Mallorca, on va muntar el taller de gravat i estampació Torculari. En aquest taller, a més de crear la seva pròpia obra, va editar obra gràfica original de bona part dels artistes que, a cavall dels dos segles, treballaven a l’illa. Arrels d’aire és un volum on es recullen els set llibres que tracen el periple vital i poètic de l’autor des de l’any 1996. El volum revisa a fons els llibres publicats, refent-los, eliminant-ne poemes i tornant-los a presentar al lector com una obra nova, i ens ofereix un llibre inèdit, Érem tan fràgils, acabat el 2020. Els títols ja publicats que recull aquest llibre són Interval (Edició privada, Palma de Mallorca, 1996. Llibre d’artista amb 3 gravats i 10 poemes), Les aigües secretes (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996. Pròleg d’Albert Roig), Abelles i oblit (Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2006), La verdor i l’absent (Pagès Editors, Lleida, 2008. Pròleg de Gerard Vergés), La inspiració i el cadàver (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 2011. Premi Mallorca de Poesia 2010) i Anyil (Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2016. Epíleg d’Antoni Clapés). Ricard Martínez Pinyol ha dedicat una importantíssima part de la seva tasca creativa a l’estudi i producció del gravat. Això, juntament a una relació amb paisatges molt especials, com els que configuren les terres de l’Ebre o els de la insularitat mallorquina, han configurat en l’autor un interès pel paisatge que singularitza la poesia d’un important nucli de poetes ebrencs que en algun moment han estat coneguts com «Lo parnasso tortosí», nascut sota referents essencials com Zoraida Burgos i que avarca veus importants com les de Josep Ramon Roig, Albert Roig, el mateix Ricard Martínez Pinyol i Andreu Subirats. I si alguna característica, a part de la geogràfica, aglutina aquesta «escola tortosina» és la de la centralitat del paisatge com a matèria poètica. Així, doncs, la poesia de Martínez Pinyol, segons paraules del pròleg de Joan Todó, troba en el paisatge una pantalla on projectar-se, ocultant el subjecte en un exercici que l’aproxima a l’experiència del haiku japonès, que hi és més evocat que utilitzat perquè el poeta no desapareix, com hauria de passar en la forma japonesa, sinó que s’hi personifica i vincula aquesta experiència de paisatge a la seva condició humana. Els poemes de Ricard Martínez Pinyol, diu Todó, «són la concreció d’una mirada, en absència d’aquesta mirada» i «això significa, però, que la mirada ho és tot».