La idea d'un lloc físic on els malvats i pecadors fossin torturats durant tota l'eternitat és tan antiga com l'home. Des dels pobladors de l'antiga Mesopotàmia, passant pels egipcis i grecs, tots van tenir la seva respectiva versió de l'Inframon. Però va ser durant l'Edat mitjana, seguint les concepcions plasmades al Nou Testament, quan es va acabar de consolidar el concepte d'infern típicament cristià, allí on cremen les flames eternes i tota esperança ha de ser abandonada. Així ho ha plasmat l'art i la literatura universal: les obres de Miguel Ángel, El Bosco o Gustave Doré; així com les històries de Milton, Goethe i Dante amb la seva
Divina Comèdia, han significat l'origen d'una iconografia fortament arrelada en la cultura occidental, romanent com a font primigènia dels nostres més temibles malsons.