Ramón y Cajal

Santiago Ramón y Cajal (Petilla de Aragón 1852-Madrid 1934) ha estat sense cap dubte el major prestigi científic d´Espanya. Va ser director de Museus Anatòmics de la Universitat de Saragossa (1879) i més tard catedràtic d´Anatomia de la de València (1883), on va destacar en la lluita contra l´epidèmia de còlera que va assolar la ciutat en 1885. Va ocupar les càtedres d´Histologia a la Universitat de Barcelona (1887) i d´Histologia i Anatomia Patològica a la de Madrid (1892). La seua fama mundial, acrescuda a partir de l´assistència a un congrés a Berlín, es va veure referendada amb la concessió, en 1906, del Premi Nobel de Fisiologia i Medicina pels seus descobriments sobre l´estructura del sistema nerviós i el paper de la neurona. Les seues troballes són la pedra angular de les ciències neurològiques. La histologia es divideix en un abans i un després de Cajal. Avui continua sent un dels autors més citats en les revistes mèdiques existents. Cajal és molt més que un savi històleg: va ser, abans que res, home de ciència i, junt amb Claude Bernard, el més gran que haja donat la medicina; ambdós, sumats a Galileu, Newton, Darwin, Pasteur i Einstein, possiblement siguen els talents científics més grans de tots els temps. A banda de la seua tasca en la medicina, Cajal va desenvolupar molts altres sabers fruit d´un intel·lecte i una sensibilitat sense comparació: va ser fotògraf, dibuixant, literat... arts a què es va dedicar amb la seua singularíssima atenció, tenacitat, afany i cura.