Ca nostre és un abisme

Dintre del poeta s’hi amaga una casa i aquesta esdevé un recer íntim des d’on observar un món que s’esbuca, en lenta descomposició. Més que un conjunt de poemes, Ca nostra és un abisme és una successió de cadències amb forma de lletra; sons que udolen des del paper una cançó silent que evoca Maria-Mercè Marçal i Siylvia Plath, Joan Salvat-Papasseit i Alejandra Pizarnik. El poeta i músic Llorenç Romera Pericàs ha pouat dintre de si mateix per descobrir les cambres secretes d’una casa que defuig la linealitat; rere la porta, un passeig imprevisible per cambres ingràvides a les quals les paraules d’Eduard Escoffet al pròleg retrunyen i prenen tot el seu sentit: «Tancar la porta. Tancar els ulls. Tancar la boca. Habitar entre una pell i una paret. I deixar que l’arrel s’encasti fonda. Fins a l’abisme. I travessar l’incendi, al capdavall».