El setge de Leningrad

Estimades Natàlia i Priscil·la,
He sabut que torneu a remoure el vostre castell de cartes. Sou dues velles dames tossudes! ¿Per ventura encara creieu que té sentit emprendre un altre cop aquest absurd viatge a enlloc, teixir aquesta inútil xerrameca esquitxada de consignes ràncies, remoure papers polsegosos a la recerca d’una obra que mai no va ser estrenada, defensar un altre cop un teatre amenaçat de ruïna, assetjat per rates, corcs, goteres... i especuladors?
Ja sé que no teniu gaire contacte amb el món exterior, tancades com esteu des de fa anys al Teatre del Fantasma. Però tot i així, tan indiferents al pas del temps i al fluir de la història, hauríeu de saber que les coses han canviat des d’aquells anys daurats (i rojos) en què crèieu que era possible canviar el món des d’un escenari, en què crèieu que el món canviaria.
Ha canviat. Però és pitjor. La decepció i la traïció han covat en el cor dels vostres antics companys de viatge, de lluita. Però això ja ho sabíeu quan es va iniciar la vostra vida de personatges, a les primeres pàgines de l’obra que vaig escriure per a vosaltres, amb vosaltres, des de vosaltres. El que no sabíeu, ni sabeu, és que els vostres enemics han canviat d’uniforme, d’estratègies, de llenguatge... i cada cop és més difícil reconèixer-los. Us han robat paraules, símbols, ideals, i us han convertit en mercaderies que ofereixen a canvi de vots.
No voldria minar la vostra tenacitat, però avui la lleialtat als principis i la defensa dels valors revolucionaris, fins i tot quan es proclamen en l’estret territori de l’art, sonen com cançons anticuades i provoquen més d’un somriure desdenyós i burleta. L’antiga utopia d’un món més just sobreviu, sí, arreu, però us costaria reconèixer-la enmig de tants laberints de mentides.??Tot i que, no ho sé: potser vaig errat i encara queden escletxes per a l’esperança.