Autores i autors

Antoni Marí (Eivissa, 1944) va estudiar Filosofia i Lletres i actualment és catedràtic de Teoria de l´Art en la Universitat Pompeu Fabra. Poeta, assagista i narrador, és autor d´una obra literària, àmpliament traduïda, extensa i guardonada que comparteix una mateixa inquietud per les arrels de la creació artística, l´experiència estètica i la interrogació metafísica. Com a assagista s´ha centrat en el camp de la modernitat; fruit d´aquesta labor són l´antologia del romanticisme alemany El entusiamo i la quietud i els assajos Euforión: esperit i naturalesa del geni (1979), La voluntat expressiva (1988), Formis de l´individualisme (1994) i La vida dels sentits (2004). Es va donar a conèixer com a poeta amb El preludi (1979), poemari al qual han seguit altres obres com Un viatge d´hivern (1989) i El desert (1997). Com a narrador ha publicat El got de plata (publicat en català en 1991 i en versió en castellà de l´autor en 1992), pel qual va obtenir el Premi Ciutad de Barcelona i el Crítica Serra d´Or, i les novel·les El camí de Vincennes (1995) i Entspringen (2000).

Laura Llevadot és doctora per la Universitat de Barcelona amb la tesi sobre el filòsof Soren Kierkegaard. Professora de Filosofia Contemporània a la UB, la seva investigació gira entorn de la filosofia francesa del segle XX amb qüestions com l’alteritat, la deconstrucció, l’estètica i el pensament polític postfundacional. El 2014 va impulsar el Primer Festival de Filosofia Barcelona Pensa, seguint el model de diverses ciutats franceses. El 2017 va dirigir un projecte editorial en llengua catalana sobre el pensament polític postfundacional. Ha publicat diversos llibres, entre ells Mi herida existía antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual (Tusquets editores, 2022).

Natàlia Boronat (Salomó, 1973) és llicenciada en Ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Filologia Eslava per la Universitat de Barcelona. Va viure a Rússia entre el 2001 i el 2019, on va treballar de lectora de català de l’Institut Ramon Llull a Sant Petersburg i a Moscou, però també en el sector del turisme i com a periodista. Durant aquests anys va recórrer bona part de Rússia per conèixer la gran diversitat d’aquest país, cosa que l’ha portat a escriure el recull de cròniques Muntanya russa (Godall Edicions, 2024).

Santiago Gerchunoff (Buenos Aires, 1977) viu a Madrid des de 1997 i actualment és professor de Teoria Política en la Universitat Carles III. Va ser llibreter fundador de la llibreria Muga i director editorial de Clau Intel·lectual i Segle XXI. Escriu assaig i crítica cultural. En Anagrama ha publicat Ironia On i Un detall sinistre en l´ús de la paraula feixisme.

Javier Argüello (Santiago de Xile, 1972), escriptor de nacionalitat argentina resident a Barcelona, col·labora amb El País, és professor del Ateneu Barcelonès i s´ha dedicat al cinema. Ha publicat els llibres Siete cuentos imposibles (Lumen, 2001), El dia que me quieras, antología de tangos (Lumen, 2004), Los mejores poemas de amor, Antología romántica de Pablo Neruda (Lumen, 2006), El mar de todos los muertos (Lumen, 2008), La música del mundo (Galàxia Gutenberg, 2011) i A propósito de Majorana (Literatura Random House, 2015). Va ser guanyador del concurs de relats Paula, fallat per un jurat presidit por Enrique Vila-mates, l´any 2000, i del Premi d´Assaig Josep Palau i Fabre. A més, el seu curtmetratge Fuera de servicio li va valer el premi del Festival Internacional de Sant Petersburg, en la categoria de debutant; l´esment d´honor en el festival organitzat per la New School, de Nova York; i el premi del jurat en el Festival Internacional de Cartagena de Indias.

Esther Cross (Buenos Aires, l´Argentina, 1961). Escriptora i traductora argentina, va estudiar Lletres i es va graduar com a Llicenciada en Psicologia en la Universitat Catòlica Argentina. Compta amb una extensa obra com a novel·lista, escriu també contes i incursionó en el guió i la direcció documental de cinema. Traductora de Richard Yates, William Goyen, Mark Twain, Cynan Jones i Celia Paul són alguns dels autors que va portar a la nostra llengua. Al llarg de la seva carrera ha rebut alguns dels premis més destacats del camp de la cultura nacional i internacional. En 1998, va obtenir la Beca Fulbright Fons Nacional de les Arts per a estudiar cinema a Nova York, els Estats Units, i en 2004 va ser beneficiària de la Beca atorgada per la Civitella Ranieri Foundation per a realitzar la residència artística en Umbertide, Itàlia. Els seus contes van ser premiats per la SADE i les revistes First i Plural i va rebre esments en els concursos Premi Juan Rulfo i Manuel Mujica Láinez. Durant anys va coordinar tallers d´escriptura i col·labora en diferents mitjans de comunicació culturals.

Julián Casanova és catedràtic d´Història Contemporània en la Universitat de Saragossa i professor visitant en la Central European University de Budapest. És autor, entre altres treballs, de La historia social y los historiadores (Crítica, 1991), De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España, 1931-1939 (Crítica, 1997, publicat en anglès per Routledge, Londres, 2004, amb el títol Anarchism, The Republic and Civil War in Spain 1931-1939), La Iglesia de Franco (Crítica, 2005), República y guerra civil (Crítica/Marcial Pons, 2007; edició anglesa amb notes a Cambridge University Press, 2010), Europa contra Europa, 1914-1945 (Crítica, 2011), España partida en dos. Breve historia de la guerra civil española (Crítica, 2013; original en anglès en I.B. Tauris, Londres, 2012; edició en turc en Iletisim, Istanbul, 2015; en àrab, Arab Center for Research & Policy Studies, Doha, 2017), La venganza de los siervos. Rusia 1917 (Crítica, 2017). Amb Carlos Gil Andrés ha escrit Historia de España en el siglo XX (Ariel, 2009; edició en anglès amb notes a Cambridge University Press, 2014). Ha estat professor visitant en prestigioses universitats europees, estatunidenques i llatinoamericanes i membre del Institute for Advanced Study de Princeton.

Josefina Maymó i Puig (la Corunya, 1958) és llicenciada en Filosofia per la UB. Ha estat premiada, entre d’altres, al Concurs Literari Vila de Gràcia (2012), Premi de Poesia Francesc Martí Queixalós de Reus (2015), Certamen Literari Francesc Candel de reportatge periodístic (2016), Certamen Literari de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana (2016 i 2018). I seleccionada als Premis Recull de Blanes, modalitat Retrat Literari (2015), i finalista al Premi Tinet, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona (2018), i al Premi Núvol de Contes (2021). Buidar la casa dels pares (Trípode, 2023) és el seu primer recull de poemes.

Enric Satué és historiador i acadèmic, a més d´un dels més prestigiosos dissenyadors espanyols. Va rebre el Premi Nacional de Disseny en 1988 i seu és, per exemple, el logotip de l´Institut Cervantes. Va ser professor en la Universitat Pompeu Fabra i a l´Escola Tècnica Superior d´Arquitectura, totes dues de Barcelona. No obstant això, com a fill del seu temps, en llegir a penes es fixa en les lletres d´impremta, desoint l´encertat judici de Peter Behrens: «El tipus (la lletra) és un dels més eloqüents mitjans d´expressió de cada època o estil. Pròxim a l´arquitectura, proporciona el més característic retrat d´un període i el més sever testimoniatge del nivell intel·lectual d´una nació». Aquest llibre tracta d´esmenar la indiferència crònica manifestada cap a un mitjà que és, també i principalment, missatge.

Braulio García Jaén és periodista en El País. En 2013 va rebre la beca del Journalism Fund, amb la qual va iniciar aquest llibre. Ha treballat en la Cadena SER, Vanity Fair, Factual i Público, i ha publicat en El Confidencial i InfoLibre, entre altres.

Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor i periodista. Llicenciat en Periodisme i en Teoria de la Literatura, és redactor i coordinador del suplement de llibres setmanal Llaura Llegim del diari Llaura, on ha publicat més d´un miler d´articles. Amb La teva ombra va guanyar el primer Premi Proa en 2019. Prèviament ha publicat la compilació de contes Licitació a casa (L’Altra, 2015; labutxaca, 2024) —traduït al castellà, anglès i neerlandès— i la novel·la El talent (LaBreu, 2012). Entre les antologies de relats en què ha participat destaquen Nits d’estiu (Univers, 2020) i Barcelona 2059 (Mai Més Llibres, 2021).

Elizabeth Escayola és psicoanalista a Barcelona, membre de l´Escola lacaniana de psicoanàlisi i de l´Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Arthur Schopenhauer (Danzig, 1788-Frankfurt del Meno, 1860) va ser un filòsof alemany, reconegut unànimement com un dels més brillants i importants del segle XIX en la filosofia occidental, el màxim representant del pessimisme filosòfic —sobretot a partir de 1836 en la seva obra més tardana—, en contraposició i polèmica amb els desenvolupaments i postulats postkantians dels seus coetanis, i un dels primers intel·lectuals a manifestar el seu ateisme. Entre les seves obres més conegudes cal assenyalar El món com a voluntat i representació, Sobre el fonament de la moral, De la quàdruple arrel del principi de raó suficient i Parerga i Paralipomena.

Plató (Atenes, 427 - 347 a. C.) va ser un filòsof grec que, al costat del seu mestre Sòcrates i el seu deixeble Aristòtil, és considerat un dels grans pensadors de la tradició filosòfica europea. L´obra de Plató, radicalment nova en la seva elaboració lògica i literària, va establir una sèrie de constants i problemes que van marcar el pensament occidental més enllà de la seva influència immediata, que es deixaria sentir tant entre els pagans (el neoplatonisme de Plotí) com en la teologia cristiana, fonamentada en gran manera per Sant Agustí. Nascut en el si d´una família aristocràtica, Plató va abandonar la seva inicial vocació política i les seves aficions literàries per la filosofia, atret per Sòcrates. Va ser el seu deixeble durant vint anys i es va enfrontar obertament als sofistes (Protàgores, Gòrgies). Després de la condemna a mort de Sòcrates (399 a. C.), va fugir d´Atenes i es va apartar completament de la vida pública; no obstant això, els temes polítics van ocupar sempre un lloc central en el seu pensament, i va arribar a concebre un model ideal d´Estat. L´any 387 va fundar una escola de filosofia, situada als afores d´Atenes, al costat del jardí dedicat a l´heroi Academ, d´on procedeix el nom de "Acadèmia". En ella s´estudiava i s´investigava sobretot tipus d´assumptes, atès que la filosofia englobava la totalitat del saber, fins que gradualment van anar apareixent (en la pròpia Acadèmia) les disciplines especialitzades que donarien lloc a branques diferenciades del saber, com la lògica, l´ètica o la física. Va perviure més de nou-cents anys i en ella es van educar personatges d´importància tan fonamental com Aristòtil.

Alain Badiou ha estat successivament professor en la Universitat de Vincennes, en la École Normale Supérieure i en el Collège International de Philosopie de París i és un dels filòsofs vius més destacats i influents. El seu combat polític i filosòfic es desenvolupa entorn de la reinvenció de polítiques emancipatòries basades en l´afirmació radical de l´autonomia i la igualtat, rebutjant la centralitat de l´Estat. El seu pensament es funda en una nova teoria del subjecte, de la veritat i de l´universalisme que s´oposa tant a l´escepticisme i al relativisme filosòfic com als conceptes que sustenten el poder de les oligarquies polítiques i financeres. És autor de nombroses obres: Théorie du sujet (1982), L’être et l’événement (1988), L’éthique (1993), Deleuze (1997), Petit manuel d’inesthétique (1998), Logiques donis mondes (2006), Second manifeste pour la philosophie (2009), Eloge de l’Amour (2009).

Pier Paolo Pasolini neix a Bolonya el 5 de març de 1922. Durant la seva infància i adolescència segueix al pare militar en els seus moviments d´una ciutat a una altra pel nord d´Itàlia. En 1942, a causa de la guerra, es refugia en Casarsa, el poble de la seva mare. Aquest mateix any escriurà ´Poemes en Casarsa´, obra a la qual segueixen ´Les cendres de Gramsci´, ´Poesia en forma de rosa´, ´La millor joventut´ i ´La religió del meu temps´. En 1950 es trasllada a Roma i fa el seu debut narratiu amb ´Nois del rierol´, una corrosiva crítica social del seu temps. En els anys seixanta dirigeix la seva mirada al cinema i signatura el guió i la direcció del seu primer treball, ´Accattone´; a partir de llavors sumarà gairebé una pel·lícula a l´any. En 1973 inicia la seva col·laboració amb ´Il Corriere della Sera´, i els seus articles, en els quals enfronta sense complexos les doloroses qüestions de la Itàlia contemporània, seran successivament recopilats en dues antologies: ´Escrits corsaris´ i ´Cartes luteranes´. Assassinat en la localitat marítima d´Òstia, prop de Roma, la seva vida conclou el 2 de novembre de 1975.

Herman Melville va néixer a Nova York en 1819. Acuitat per la primerenca mort del seu pare i la situació de la seva família, va exercir diversos oficis, entre ells el de mestre i el de mariner a bord de diversos vaixells per l´Atlàntic, el Pacífic i les mars del Sud. Finalment es va establir en terra ferma en 1847. Va acabar els seus dies en 1891 sumit en l´oblit i en la precarietat econòmica.

Patricia Highsmith (1921-1995), una de les escriptores més originals i pertorbadores de la narrativa contemporània, ha publicat en Anagrama les novel·les El talent de Mr. Ripley (Premi Edgar Allan Poe i Gran Premi de la Literatura Policíaca), La màscara de Ripley, L´amic americà, Crims imaginaris, El joc de l´amagatall, Estranys en un tren, Després dels passos de Ripley, Un joc per als vius, Rescat per un gos, Gent que anomena a la porta, L´encanteri de Elsie, Mar de fons, El ganivet, Carol, Ripley en perill, Small g: un idil·li d´estiu, El diari d´Edith, Aquest dolç malament, El tremolor de la falsificació, El crit de l´òliba, La cel·la de cristall i Les dues cares de gener; els llibres de relats Sirenes en el camp de golf, Catàstrofes, Els cadàvers exquisits, Ocells a punt de volar, Una afició perillosa, Petits contes misògins i Crims bestials; així com el llibre d´assajos Suspens.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) va estudiar Psicologia en 1971, però aviat es va decantar pel món de les lletres. Té publicades més d´un centenar d´obres en català i castellà, principalment de novel·la policíaca per a adults i joves. També ha escrit còmic, teatre i guions de televisió i cinema. Va obtenir el premi Cercle del Crim per la seva novel·la Pròtesi (1980). Va escriure amb Jaume Ribera la sèrie protagonitzada pel detectiu Flanagan, que va ser Premi de literatura infantil i juvenil del Ministeri de Cultura (1989). Ha rebut en tres ocasions el Premi Hammett de l´Associació Internacional d´Escriptors Policíacs a la millor novel·la policíaca en castellà: Barcelona Connection, el 1989, L´home de la navalla, el 1993 i Bellíssimes persones, el 2000 que també va ser XXXIV Premi Ateneu de Sevilla; va obtenir el Deutsche Krimi Preis (1992) amb la traducció alemanya de Si és no és; va obtenir el Premi El Somriure Vertical (2009) amb Espera, posa´t així; el premi Sant Joan de novel·la (20011) amb Cabaret Pompeia i el premi Crims de Tinta de novel·la negra (2012) amb Societat Negra. S´ha reconegut el conjunt de la seva obra de gènere amb el premi del Col·legi de Detectius Privats de Catalunya (2001), el Memorial Jaume Fuster (2003) i el premi Pepe Carvalho de l´Ajuntament de Barcelona (2011). Té obra traduïda a l´alemany, l´asturià, el castellà, el basc, el francès, el gallec i l´italià.

Nascuda el 1914 a prop de Saigon (Cochinchina), filla d´una mare mestra i un pare professor de matemàtiques, Marguerite Donnadieu va ser novel·lista, guionista i directora de cinema francesa, autora de L´amant o La vida material. Es va establir definitivament a França el 1932, on va publicar la seva primera novel·la (Les Impudents), sota el pseudònim de Marguerite Duras, el 1943. Les experiències que va viure amb la seva mare a Indoxina la van inspirar per escriure la novel·la Un dic contra el Pacífic, amb la qual es va donar a conèixer per al gran públic el 1950. Durant la Segona Guerra Mundial, va col·laborar a París amb la Resistència, per la qual cosa va ser deportada a Alemanya. Va ser resistent durant la Segona Guerra Mundial, comunista fins al 1950, i va participar activament en el Maig del 68. Va desenvolupar una intensa activitat en els camps del periodisme, la novel·la, el teatre i el cinema, i va escriure i dirigir diverses pel·lícules i obres teatrals. Va escriure el guió de la cèlebre pel·lícula Hiroshima, mon amour (1958), dirigida per Alain Resnais. Va morir el 3 de març de 1996 a París. Inicialment propera a la línia existencialista de Jean-Paul Sartre i Albert Camus, després es va acostar als postulats del «nouveau roman» d´Alain Robbe-Grillet, tot i que les seves novel·les no es limiten mai al mer experimentalisme, sinó que deixen entreveure un alè intensament personal i viscut.