Autores i autors

Colin Barrett (1982) va néixer al Canadà però va passar la seva infància i adolescència en Knockmore, un poble del comtat de Maig (Irlanda). Va estudiar escriptura creativa en l´University College de Dublín i va guanyar en 2009 el premi Penguin Irlanda. Va debutar en 2013 amb l´aclamat llibre de relats Glanbeigh, publicat en una desena de països i guardonat amb premis tan prestigiosos com el Guardian First Book Award i el Frank O’Connor International Short Story Award. En 2015, Colin Barrett va ser un dels cinc autors premiats amb el National Book Award per a menors de trenta-cinc anys. Els seus relats han aparegut en The New Yorker, Granta i Harper’s.

Maud Ventura (1992). Maud Ventura va néixer en 1992 i viu a París. La seva primera novel·la, Mi marido, ha estat un èxit increïble. Coronada amb el Premi a la Primera Novel·la, ha recorregut el món, ha aparegut fins i tot en les columnes de Oprah Winfrey als Estats Units i la seva edició de butxaca es va convertir en un dels més venuts de 2023 a França, amb més de 400.000 exemplars venuts.

Nació en Malé Svatonovice (República Txeca) en 1890. Dramaturg, novel·lista, periodista i activista polític, va ser un dels escriptors en llengua txeca més importants del segle XX. Va estudiar Filosofia i Estètica en la Universitat Carolina a Praga, en la Universitat Humboldt a Berlín i en La Sorbona a París. Fundador i director del teatre d´art Vinohradsky, a Praga, el gran èxit de la seva obra teatral R.O.R. (Robots Universals Rossum), escrita en 1920, va popularitzar el naixement de la paraula «robot», derivada del terme txec robota, que significa literalment «servitud». Capek va ser un dels impulsors de la ciència-ficció. Les seves novel·les La fàbrica de l´absolut, de 1922, i La Krakatita, de 1924, revelen la seva profunda preocupació davant les amenaces del progrés tècnic descontrolat. La seva frase «Hem de ser poetes si volem mantenir el món en moviment» demarca la seva posició sobre aquest tema. L´ascens del nazisme va provocar en ell una forta reacció. En la seva novel·la més celebri —La guerra de les salamandres, de 1936—, va denunciar en clau d´ironia i humor els règims totalitaris, la carrera armamentística, el colonialisme i el desenfrenament del capitalisme. Va morir de pneumònia tres mesos abans que les tropes del Tercer Reich fessin la seva entrada a Praga.

Julien Gracq (Saint-Florent-le-Vieil, 1910 – Maine-et-Loire, 2007). Va ser catedràtic de geografia i història, però sempre va sentir preferència per l´educació secundària, que va exercir en diferents instituts de província. El seu polèmic assaig La littérature à l’estomac (1950) anunciava ja el seu rebuig als convencionalismes. En 1951 va obtenir el premi Goncourt per a la riba de les Sirtes. Penya-segat va publicar en 2007 Al llarg del camí, llibre aparegut a França per primera vegada en 1992.

Malgorzata Nocun (Polònia, 1980) és periodista i escriptora. Ha treballat com a corresponsal per a Tygodnik Powszechny a Ucraïna i Bielorússia entre 2004 i 2006, i és editora de la revista Nowa Europa Wschodnia, especialitzada a la regió d´Europa de l´Est i els països de l´antiga Unió Soviètica. Juntament amb Andrzej Brzeziecki ha escrit Bialorus. Kartofle i dzinsy (2010) [«Bielorússia: patates i vaquers»], Ograbiony naród. Rozmowy z intelektualistami bialoruskimi (2012) [«La nació saquejada: converses amb intel·lectuals bielorussos»] i Armènia. Karawana smierci (2014) [«Armènia: la caravana de la mort»]. És també autora de Wczesne zycie (2016) [«Vida primerenca»]. Ha rebut el Pióro Nadziei (Pen of Hope) en 2014, atorgat per Amnistia Internacional en reconeixement al seu reportatge sobre el Caucas del Nord. Per l´amor ha estat la meva única culpa va ser nominada al Premi Beata Pawlak i al Premi Ryszard Kapuscinski de reportatge literari.

Klaus Merz va néixer en Aarau, Suïssa, el 3 d´octubre de 1945. Com a professor d´escola secundària, s´ha especialitzat en educació d´adults. Ha obtingut nombrosos guardons, entre ells, el famós Hermann-Hesse-Literaturpreis (Premi de Literatura Herman Hesse) en 1997, el Gottfried Keller-Preis (Premi Gottfried Keller) en 2004 i el Werkpreis der schweizerischen Schillerstiftung (Premi atorgat per la Fundació Schiller de Suïssa) en 2005. Ha escrit nombrosos poemes, contes i novel·les curtes. Actualment viu en Unterkulm, dedicat de ple a la seva obra poètica i narrativa.

Maud Kathleen Cairnes Plantagenet Hastings, Maud Cairnes, va néixer en 1935, filla del quinzè comte de Huntingdon. En 1916 es va casar amb William Montagu Curzon-Herrick, fill d´un polític conservador, i van viure en la mansió que aquest havia heretat, Beaumanor Hall, en Leicestershire, i que en 1939 va ser requisada pel ministeri de Guerra per a establir allí un centre d´escoltes secretes. Va publicar únicament dues novel·les, Estranys viatges (1935), que va ser acollida amb molt bones crítiques (Cyril Connolly la va qualificar de «història original i encantadora»), i The Disappearing Duchess (1939). Va escriure una altra, A Story for the Train, que mai va ser publicada. Va morir en 1965.

David Grann (Nova York, 1967) és escriptor i periodista en The New Yorker. Les seves històries han aparegut en diferents antologies, incloent The Best American Crime Writing de 2004, 2005 i 2009; i The Best American Sports Writing de 2003 i 2006. Finalista en 2005 del Michael Kelly Award per la seva «valenta cerca i expressió de la veritat», Grann també ha col·laborat amb The New York Times Magazine , The Wall Street Journal, The Atlantic i The New Republic, entre altres publicacions. La seva primera novel·la, Z, la ciutat perduda (Literatura Random House, 2017) va ser número u de vendes segons The New York Times, ha estat traduïda a més de 25 idiomes i ha estat portada a la pantalla gran. Literatura Random House també ha publicat El vell i la pistola, en el qual s´ha basat la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford. El seu últim llibre, Els assassins de la lluna, ha estat best seller per The New York Times i considerat per la premsa estatunidenca com un dels millors llibres de 2017. Ha estat guardonat al seu torn amb Edgar Allan Poe Award al Best Fact Crime, i ha estat finalista del National Book Award. Martin Scorsese i Leonardo Di Caprio estan preparant la seva versió cinematogràfica.

Doctora en Medicina i especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública, és la responsable del Programa de Bioseguretat Ambiental i Higiene de l´Hospital Universitari de Bellvitge, Barcelona. Les seves principals àrees d´experiència són el disseny i implementació de programes transversals de prevenció d´infeccions causades per microorganismes multiresistents, la gestió del risc infecciós associat a l´aigua sanitària i a les instal·lacions d´edificis hospitalaris i les noves tecnologies en neteja i desinfecció en hospitals. Ara també ha escrit un llibre fora del comú sobre la vida i l´obra d´un gegant de la cultura catalana.

Kiko Amat (1971) va néixer a Sant Boi de Llobregat, en la perifèria barcelonina. El seu pare era rugbista, i la seva mare, auxiliar del manicomi local. Va abandonar els estudis als disset anys per a ser mod, cleptòman, disquero, caixer en McDonald’s, operari de cadena de muntatge en Seat Martorell, vigilant de càmping, carter comercial i cambrer d´un gran hotel. Ha publicat les novel·les El día que me vaya no se lo diré a nadie (2003): «Relat intens, irat i estilitzat com un senzill dels Small Façs» (Ramón Vendrell, El Periódico); Cosas que hacen BUM (2007): «Amb un humor vigorizante, Kiko Amat evoca els intents desesperats d´un antiheroi per a ser acceptat pel clan. Un autoretrat generacional ple de burla i de nostàlgia» (Ariane Singer, Le Monde); Rompepistas (2009): «Intel·ligent, emotiva, divertida i alhora melancòlica. Un Trainspotting (gairebé) sense drogues. Un guardià a la fàbrica La Seda. Un Graham Swift sense Guinness (amb Estrelles). Una novel·la excel·lent» (Carlos Zanón); Eres el mejor, Cienfuegoss (2012): «Tal vegada la forma més precisa i la més elogiosa de descriure la quarta novel·la de Kiko Amat és assegurar que és una novel·la 100% Kiko Amat. Cienfuegos representa el pitjor de la nostra generació: Amat, almenys en literatura, és segurament el millor» (Javier Calvo); i Antes del huracán: «Extraordinària. Pertany aquesta novel·la al tronc de l´alta literatura» (Jordi Gracia, El País), totes en Anagrama. També és autor de dos llibres de no ficció, Mil violines (2011) i Chap chap (2015). Escriu regularment per a El País i El Periódico, codirigeix el festival Primera Persona en el CCCB i coconduce el pòdcast Psycholand.

Amélie Balcou és historiadora de l´art llicenciada per la Sorbona. Actualment treballa en una tesi sobre els mosaics romans, amb especial atenció a la influència de l´art greco-egipci en el món romà. Apassionada de l´art oriental, també ha col·laborat en diversos projectes relacionats amb gravats japonesos, i s´interessa especialment per la mitologia i l´ús del grotesc i les figures monstruoses en l´art.

Sasha Pradkhan (Figueres, 1996) és filòloga i té moltes llibretes. Fa fanzins (Regla Fanzine), teatre (Cia. Ovulem Tot) i, sovint, poemes. Ha corregit textos sobre el món del circ i ha patit amb les dates límit de quatre traduccions de novel·la juvenil. Una vegada va fer un conte que ara apareix al setè número de la revista Branca. Després de treballar venent —i menjant— gelats, ara ven llibres i llegeix gratis.

Laura Chivite va néixer a Pamplona en 1995. Va estudiar Literatures Comparades a Granada, especialitzant-se en la connexió entre literatura i cinema. Des de fa quatre anys resideix a Madrid, on ha cursat dos màsters i treballa, entre altres coses, de professora. Gene que ríe és la seva primera novel·la.

Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) és un artista i escriptor de culte. Les seves obres i llibres han creat un cos d´imatges i idees que, una vegada superada la seva aparença anacrònica, constitueixen una esmena a les nostres formes de vida globalitzades. La seva adhesió al localisme no té un rerefons folklòric, sinó radical. En les seves obres i textos només existeixen els llocs que es poden aconseguir a peu, caminant. Quan el sistema de l´art sembla exigir un internacionalisme acrític, Perejaume transita aquest món des d´una perspectiva lligada a la materialitat històrica i ancestral del camp. Una descripció injusta seria considerar-ho un poeta, accepció que se li adjudica per la seva capacitat d´ensenyorir-se del llenguatge, que sovint posa potes enlaire amb el concurs d´una ironia enlluernadora. Millor seria considerar-ho un agricultor que en algun moment va ser artista.

Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897 Londres 1944) va ser un important periodista d´origen sevillà, que va desenvolupar la seva activitat durant el període d´entreguerres. Chaves Nogales, va néixer en el si d´una família sevillana de classe mitjana i alt nivell cultural. La seva mare era Pilar Nogales, concertista de piano i el seu pare Manuel Chaves Rey (1870-1914), un important periodista sevillà, que treballava per al diari El Liberal, membre de la de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Sevilla i cronista oficial de la ciutat.

Ada Limón és autora de sis llibres de poesia, entre ells The Carrying, que va guanyar el premi National Book Critics Circle Award. El seu llibre Bright Dead Things va ser nominat per al National Book Award, el National Book Critics Circle Award i el Kingsley Tufts Poetry Award. El seu llibre de poesia més recent, The Hurting Kind, va ser preseleccionat per al premi Griffin Poetry Prize. També és autora de dos llibres infantils: In Praise of Mystery, amb il·lustracions de Peter Sís; i And, Too, The Fox, que s´estrenarà en 2025. A l´octubre de 2023 va rebre una beca MacArthur "Genius" i va ser nomenada dona de l´any per la revista TIME en 2024. Va rebre una beca Guggenheim i va escriure un poema que va ser gravat en la nau espacial Europa Clipper de la NASA que es va llançar a la segona lluna de Júpiter a l´octubre de 2024. Com a 24ª poeta llorejada dels Estats Units, el seu projecte insígnia es diu You Llauri Here i se centra en com la poesia pot ajudar-nos a connectar-nos amb el món natural. S´exercirà com a poeta llorejada fins a la primavera de 2025.

Elizabeth Strout (Portland, 1956) és una novel·lista nord-americana autora de Amy i Isabelle (1998, guanyadora del Premi Art Seidenbaum de Los Angeles Times i del Premi Heartland del Chicago Tribune), Queda´t amb mi i Els germans Burgess, així com de les reeixides sagues protagonitzades per Olive Kitteridge —Olive Kitteridge, guanyadora dels premis Pulitzer, Llibreter, Bancarella i Mondello i que es va convertir en una aclamada sèrie de televisió, i Llum de febrer — i per Lucy Barton —Em dic Lucy Barton, Tot és possible, Ai, William (considerat un dels millors llibres de l´any segons The Times i finalista del Premi Booker, amb la qual Alfaguara va iniciar en 2022 la publicació de l´obra de Strout), i, ara, Lucy i la mar—. A més, ha estat finalista del Premi PEN/Faulkner i del Premi Orange. Actualment viu entre Nova York i Portland.

Priscilla Morris és una escriptora britànica d´ascendència bosniana. Va créixer a Londres, va passar els estius a Sarajevo i va estudiar en la Universitat de Cambridge i en la Universitat de East Anglia. Ensenya escriptura creativa i divideix el seu temps entre Irlanda i Espanya. Inspirada en fets reals del lloc de Sarajevo (1992-96), ‘Papallones de sarajevo’ és la seva primera novel·la.

María Gainza va néixer a Buenos Aires. Va treballar en la corresponsalia del New York Times a Buenos Aires i va ser corresponsal de ArtNews. Durant més de deu anys va ser col·laboradora regular de la revista Artforum i del suplement «Radar» del diari Pàgina/12. Ha dictat cursos per a artistes i tallers de crítica d´art, i va ser coeditora de la col·lecció sobre art argentí «Els Sentits», d´Adriana Hidalgo Editora. En 2011 va publicar Textos triats, una selec ción de les seves notes i assajos sobre art argentí. En Anagrama ha publicat El nervio óptico,La luz negra i Y un puñado de flechas.

Marina Sáez va néixer a Barcelona. Cada cap de setmana despertava als seus pares amb tota classe de dibuixos. Anys després, la cosa continua més o menys igual. Li agrada dibuixar bigotis de gat i sortir-se de la ratlla. I encara que ho ordeni tot per colors, sempre li dona molta mandra treure punta als llapis. Actualment combina la seva professió d´il·lustradora amb la docència. Ha exposat la seva obra a Barcelona, Atenes, Chicago i Berlín.